dissabte, 29 de juliol del 2017

PROU! (P.A.S.)

No és fàcil quan no vols sentir tant i veus que no hi pots fer res, gens fàcil. Com fer entendre el que sents, el que perceps, el que és sinó hi ha paraules per descriure-ho. Et preguntes com pots haver arribat fins aquí amb els que has patit i també amb el que has rigut, ja que no hi ha terme mig. L’interval entre un i l’altre és pau, és tranquil·litat total envers a tu i al món, però aquesta pau desapareix a la mínima olor, a la mínima nota musical, a la mínima percepció d’un bé o d’un mal. Passes la infància no entenent el que et passa, la adolescència amagant el que sents i palpes, i la maduresa acceptant el que ets. T’han etiquetat com a “rara”, “tontaina” i “especial”, encasellaments difícils d’esfondrar, però arriba un punt on dius: —Prou.!. I aleshores és quan t’ho emportes tot per davant i vas a recollir els trossos que has anat perdent per la vida i els recompons, i ja et dona igual tot. Solament vols ésser tu mateixa en tot moment i ja no permets més catalogacions, i vius com saps, com pots i a la deriva o bé a un port segur.

Patíbul

La raó entra, des de l’exterior, quan la bogeria supera els límits suportats. Una dosi de realitat s’apodera de l’esperit que anava passat de voltes i cau en picat dins la vida modelada, usada per sortir airosa de tots els tràngols viscuts. La guillotina sempre està a punt per tallar les ales a qualsevol ésser que no combregui amb la resta.

divendres, 28 de juliol del 2017

Indicis rebuts

Amb les mans a la cintura, es movia gràcilment per la terrassa seguint el ritme d’una cançó que sortia de casa del veí. Abstreta i segrestada per la música seguia ballant i rodolant en el seu eix, era pura felicitat. La veïna del davant la mirava atònita. Ella  no va saber mai que havia estat observada, però entrada la nit i recolzada a la barana va veure a la veïna d’enfront ballant amb follia en el menjador. Va pensar que en el fons molts eren com ella en la intimitat, l’únic que ignorava es que la veïna va apreciar indicis de felicitat en les gestes d'ella i al vespre ho va voler provar. Estava anhelada de tan preuada sensació.

dilluns, 24 de juliol del 2017

Una entre tantes

Era una més de totes les que hi havia al voltant de la taula de pedra desgastada. Estaven totes juntes i es movien gràcilment amb les notes del vent que bufava subtilment. Totes elles anaven al mateix ritme. No es diferenciaven una d’altra, però ell es va fixar solament en una. Sense saber el motiu que l’havia fet fixar-se en ella, va apropar-s’hi, i acostant els seus llavis a la suavitat del seu vestit, va notar la fragància que desprenia. Ella, com les altres ni es va immutar, seguia dansant amb moviments elegants. La parella d’ell, estava observant-lo. Quan ell es va girar i va veure la mirada penetrant d’ella s'hi va acostar i li va dir que havia passat el mateix que li havia passat amb ella. Estava envoltada de belleses quan la va conèixer però ell només va tenir ulls per a ella, el mateix li havia passat amb la rosa blanca dels rosers que envoltaven aquella taula vella de pedra i oblidada.


Pintor Renoir

diumenge, 23 de juliol del 2017

Intromissió

Caminava a prop del mar, descalça. Va passar per darrera d'un home assegut en una roca mirant la immensitat del mar.
—Que busques? —Va dir ell en veu alta.
Ella observant que no hi havia ningú més a prop va suposar que li preguntava a ella.
—Si m’ho diu a mi, li diré que res!
—Mentidera!—va respondre ell.
Aquella afirmació li va tocar la fibra i es va plantar en front d’ell.
—Si et poses al davant meu em talles l’energia que em proporcionen les onades—va dir sense miraments.
Ella, perplexa per la situació es va apartar i se li va posar al costat.
—No em digui mentidera quan realment no busco res. Solament passejo.
—Seràs capaç de dir-me alguna veritat o bé seguiràs amb les mentides.
Ella no va dir res, pensava qui era aquell personatge que l’estava tractant de tal manera, i més sense conèixer-la de res, i atrevint-se a entrar en el seu món. Va decidir allunyar-se de la mateixa manera que s’hi va apropar, a poc a poc i en silenci.
—Et desitjo de cor que trobis el que necessites. No et serà fàcil. L’amor pur no és a l’abast de tothom.
Ella va seguir caminant amb llàgrimes regalimant galtes avall.

Pintor Victor Bauer

A la punta dels cabells

La boira baixava lentament, ella n’era conscient, allò no presagiava res de bo. Ella la percebia abans de veure-la. No era una olor, ni tampoc res palpable. Eren un cúmul de gestes i accions que s’apilaven atropellant-se sense aturador. Quan la boira ja li començava a tocar la punta dels cabells sabia que aviat en seria presonera de totes les sensacions i emocions engolides a la força. Quan la boira, inexistent pels altres, ja tocava el terra, ella ja s’havia convertit en guspires de foc i pluja, convertint el seu present en un camp ple de mines i forats.



Pintora Angela Dufresne

dissabte, 22 de juliol del 2017

Soroll sord


Ella li va dir “bé”, quan volia dir “sí”. Ella li responia “tal vegada” quan la ment li deia “sí”. Ella no el tocava, quan es moria per fer-ho. Ella li esquivava la mirada, quan frisava per retenir-la. Ella actuava així per no pertorbar-lo. Ell no se n’assabentava de la “mis a la meitat”. Ella era feliç. Ell ho intentava.

dimecres, 19 de juliol del 2017

Amb pic i "sense" pala

Estava construint un búnquer per amagar-s’hi i vigilar a tots aquells que el rodejaven. Ho havia decidit perquè volia una mica d’intimitat. Allà hi estaria bé i fresc, ja que el sol en aquell indret donava de ple. Se'l va construir tan sols amb un pic i les mans petites i rodones que tenia. Al darrera havia fet una porta a la seva mida per poder-hi accedir. Hi havia posat molt d’esforç en aixecar-lo. Era a dins, quan la natura, imprevisible com sempre, va desmuntar-li  tot. Una onada vinguda amb força i del no res s’ho va emportar tot per davant, i el nen que havia edificat aquell refugi davant del mar havia quedat al descobert davant les mirades entristides dels banyistes allà presents.

dilluns, 17 de juliol del 2017

Fràgil - Dur

Ella li parlava de viure, ell li responia sobre la natura. Ella li parlava d’amor, ell li sortia amb la bellesa de la vida. Ella li parlava de sentir, ell li donava raons del pensament. Ella li parlava del sol, ell li responia coses de la lluna. Ella li parlava de volar, ell li comentava sobre les llavors dels conreus. Ella va caure dins un desassossec. Ell li proporcionava llibres. Ella va entendre que no hi havia res. Ell no va entendre com l’havia perdut. Ella no va deixar d’estimar-lo. Ell es va passar la vida buscant.


Pintora Sicilia

diumenge, 16 de juliol del 2017

Connexió

Dominava la discussió que estava mantenint sobre “el fer i no fer” amb el seu amic. Aquest se’l mirava sense obrir boca. L’escoltava atent i sense perdre pistonada del que deia, tot i que a vegades se li escapaven conceptes massa complicats per a ell. Ella el mirava de tan en tan, mentre es movia per la sala fent espavents amb els braços. Quan ella va acabar de dir tot el que pensava va asseure’s a la punta de la butaca. Ell, aleshores va aixecar-se, va apropar-se a ella i li va llepar la cara, sempre feia el mateix per calmar-la. Ella li va respondre amb un petó als morros. Eren un per l’altre. S’estimaven i es necessitaven. Es van adormir abraçats al sofà. Estimava a aquell gos amb bogeria .

dissabte, 15 de juliol del 2017

Intruses

Tres gotes li baixaven per entre els pits, mentre que dues li lliscaven pel mig de l'esquena. Aquestes últimes li donaven pura sensació de carícies, les altres li semblaven traïdora intromissió. Les cinc gotes eren producte d'uns esquitxos d’aigua provinents d’un aspersor del jardí. Amb aquestes sensacions contraposades va entendre que no tot el plaer va acompanyat d’esperança ni tota intromissió és dolenta.

Il·lustració Guido Crepax

Préssecs

Havia anat a comprar fruita a la verdularia nova que havien obert al barri. Estava buida, tan sols eren ella i el botiguer. Ella estava triant préssecs de vinya.
—No és això el que vols— va dir el venedor des de darrera del mostrador.
—Disculpi? M’ho diu a mi?— va preguntar tot girant-se a mirar-lo.
—Sí! És l’única clienta que hi ha si no se n’ha adonat!— va respondre ell sense aixecar la vista d’uns papers que estava llegint.
—Doncs va errat! Si estic agafant préssecs és perquè vull préssecs.
—No! Està triant préssecs perquè li agrada una cosa que tenen ells.
—Ai mare! I que vull doncs?—va preguntar ella desconcertada.
—Vol trobar la textura vellutat dels préssecs en les persones.
Ella, sense saber que dir es va quedar plantada mirant els préssecs.
—Em pot dir d’on ha tret aquesta deducció senyor?— va dir més segura del normal.
—Del que desprens!
—Déu meu! Que desprenc?
—Desprens les ganes d’un món com pocs!
—Vostè és vident?
—No, sóc el seu mirall tan sols!—va respondre amb un somriure trist.
Ella va deixar els préssecs que tenia dins la bossa sobre el mostrador i va marxar.
A l’arribar a casa va anar al bany i es va mirar al mirall i el que va veure la va deixar perplexa. A l’altre costat del mirall hi havia la cara del botiguer que li estava picant l’ullet.

Feia anys demanava conèixer a algú que l’entengués i aquest “algú” era ell, el botiguer.

divendres, 14 de juliol del 2017

"Delicatessen"

Envolta'm de la felicitat que desprens, jo també la tinc i penso que la felicitat al quadrat pot ser una experiència única. Dóna’m la nit, jo t’oferiré el dia i amb la lluna i el sol farem dibuixos amb les nostres puntes fregant-se. Banya’m d’amor i jo et banyaré de paraules plenes de sentit. I si no pots fer res de tot això no t’amoïnis jo seguiré vivint des del cor on tot és més senzill i planer. Declaració d'amor d'una flor a un arbre del bosc.

dijous, 13 de juliol del 2017

Fletxa sense punta

Havia palpat el que li faltava per caminar pel món, però que ho hagués tocat no la va alertar que tal sols fos un miratge massa ben definit. Per què l’univers jugava tan bestialment amb ella? Ella que tan sols sabia estimar i li era tan difícil deixar de fer-ho. Havia tocat el cel i ara l’enviaven a la foscor més absoluta de l’absurd de tot plegat. Un cop més va decidir tornar a entrar en el seu món particular on res ni ningú podia ferir-la.

dilluns, 10 de juliol del 2017

Transparent

Hores es passava escoltant música i mirant el no res. Li passava, allò que en deien “el temps”, sense que se n’adonés. La sang ballava al ritme del que sonava i la ment fugia a mons paral·lels. Aterrar a la vida sempre li era molt brusc, a vegades inclús havia hagut de practicar un aterratge forçós provocant la caiguda des d’on estava, quasi sempre en el balanci de la terrassa. Anava plena de blaus pel cos, ella solia dir que eren cops de bastons de la vida real que odiava la vida perfecta. Així era ella, una ondina convertida en humana.


Pintora Ondina Lobos

divendres, 7 de juliol del 2017

Sempre n'hi ha d'aquests

La Bru havia anat a mar per treure’s tot el neguit que arrastrava des de feia uns dies. L’aigua era clara i el sol cremava. Es va fer un bany i va anar a asseure’s a la tovallola. Es va treure la part de dalt del biquini i el va deixar en un racó perquè s’anés assecant. Un graciós va passar per allà amb el seu grupet d’amics i li va dir amb to burlesc: —Senyora, li ha caigut la part de dalt del banyador. La Bru se’l va mirar i amb to irònic li va respondre: — I a tu t’acaben de caure els collons a terra i són tan petits que ni tan sols te n’has adonat!. La gent de l’entorn va començar a riure i el graciós de torn va passar a ser la riota de tothom. Per burro!

dilluns, 3 de juliol del 2017

Dies diferents

—Bon dia noia!
—Serà per a vos senyor!
—Caram! Sembla que t’has llevat amb mal peu avui!
—Els peus s’han aixecat perfectes i al seu ritme!
—Et noto sarcàstica!
—El sarcasme serveix quan no saps si plorar o riure!
—Saps que et dic mossa?
—Què?
—Me’n vaig perquè encara prendria mal i tinc molt bon dia!
—Molt bé! Val més! Apa, “siau”!

Conversa matinera entre dos vells amics que poden permetre’s-ho tot i no passa res. És el que té estimar-se sense jutjar-se.

Rucada

Van unir-se en matrimoni sagrat segons la fe de l’església. Ho van fer convençuts. Ningú, però, els hi va dir que tot plegat era una “camama” per tenir-se controlats i les ales tallades. Els humans són esclaus dels humans, així de ximplets som.

diumenge, 2 de juliol del 2017

Pur Amor

Ell creava imatges precioses, exquisides, sublims... Ella se’l mirava de reüll i quan percebia que ell estava a punt de plorar li enviava paraules de coratge.  Ell l’escoltava, tan sols l’escoltava. Aquella ment estimava aquell cor ple de cicatrius i tiretes.

dissabte, 1 de juliol del 2017

"Senze Fine"

Era una casona antiga. Hi havia una habitació gran amb una finestreta petita. La seva il·lusió era ballar-hi descalça “Senze Fine” a la llum de les espelmes. Era una cambra molt acollidora, però.... ni ella existia, ni l’amor existia ni l’estança existia. Tot va ser una il·lusió fugaç.


Pintor Bryce Cameron Liston

"Heavy Metal..."

Confiava en ells, i més del compte potser. Ahir a la tarda van muntar un enrenou rocambolesc i aquest matí he tingut feina a separar-los a tots. Estaven dormint uns sobre els altres, abraçats, embolicats i amb una ressaca brutal. Van llogar un conjunt de “heavy metal”... La festa els hi ha passat factura a ells i a mi. La tempesta i els mobles de la terrassa s’ho van passar com mai.

Rastres

M’agrada el sabor que deixes quan has marxat, adoro la olor que portes quan arribes, però el que més m’agrada és el contacte que regales quan ets aquí.