No
és fàcil quan no vols sentir tant i veus que no hi pots fer res, gens fàcil.
Com fer entendre el que sents, el que perceps, el que és sinó hi ha paraules
per descriure-ho. Et preguntes com pots haver arribat fins aquí amb els que has
patit i també amb el que has rigut, ja que no hi ha terme mig. L’interval entre
un i l’altre és pau, és tranquil·litat total envers a tu i al món, però aquesta
pau desapareix a la mínima olor, a la mínima nota musical, a la mínima
percepció d’un bé o d’un mal. Passes la infància no entenent el que et passa,
la adolescència amagant el que sents i palpes, i la maduresa acceptant el que
ets. T’han etiquetat com a “rara”, “tontaina” i “especial”, encasellaments
difícils d’esfondrar, però arriba un punt on dius: —Prou.!. I aleshores és quan t’ho emportes tot per davant i vas a
recollir els trossos que has anat perdent per la vida i els recompons, i ja et
dona igual tot. Solament vols ésser tu mateixa en tot moment i ja no permets
més catalogacions, i vius com saps, com pots i a la deriva o bé a un port
segur.
dissabte, 29 de juliol del 2017
Patíbul
La raó entra, des de l’exterior,
quan la bogeria supera els límits suportats. Una dosi de realitat s’apodera de
l’esperit que anava passat de voltes i cau en picat dins la vida modelada,
usada per sortir airosa de tots els tràngols viscuts. La guillotina sempre està
a punt per tallar les ales a qualsevol ésser que no combregui amb la resta.
divendres, 28 de juliol del 2017
Indicis rebuts
Amb les
mans a la cintura, es movia gràcilment per la terrassa seguint el ritme d’una
cançó que sortia de casa del veí. Abstreta i segrestada per la música seguia
ballant i rodolant en el seu eix, era pura felicitat. La veïna del davant la
mirava atònita. Ella no va saber mai que
havia estat observada, però entrada la nit i recolzada a la barana va veure a
la veïna d’enfront ballant amb follia en el menjador. Va pensar que en el fons
molts eren com ella en la intimitat, l’únic que ignorava es que la veïna va apreciar
indicis de felicitat en les gestes d'ella i al vespre ho va voler provar.
Estava anhelada de tan preuada sensació.
dilluns, 24 de juliol del 2017
Una entre tantes
Era
una més de totes les que hi havia al voltant de la taula de pedra desgastada.
Estaven totes juntes i es movien gràcilment amb les notes del vent que bufava
subtilment. Totes elles anaven al mateix ritme. No es diferenciaven una
d’altra, però ell es va fixar solament en una. Sense saber el motiu que l’havia
fet fixar-se en ella, va apropar-s’hi, i acostant els seus llavis a la suavitat
del seu vestit, va notar la fragància que desprenia. Ella, com les altres ni es
va immutar, seguia dansant amb moviments elegants. La parella d’ell, estava
observant-lo. Quan ell es va girar i va veure la mirada penetrant d’ella s'hi va
acostar i li va dir que havia passat el mateix que li havia passat amb ella.
Estava envoltada de belleses quan la va conèixer però ell només va tenir ulls
per a ella, el mateix li havia passat amb la rosa blanca dels rosers que
envoltaven aquella taula vella de pedra i oblidada.
Pintor Renoir
diumenge, 23 de juliol del 2017
Intromissió
Caminava a prop del mar,
descalça. Va passar per darrera d'un home assegut en una roca mirant la
immensitat del mar.
—Que busques? —Va dir ell en
veu alta.
Ella observant que no hi
havia ningú més a prop va suposar que li preguntava a ella.
—Si m’ho diu a mi, li diré
que res!
—Mentidera!—va respondre
ell.
Aquella afirmació li va
tocar la fibra i es va plantar en front d’ell.
—Si et poses al davant meu
em talles l’energia que em proporcionen les onades—va dir sense miraments.
Ella, perplexa per la
situació es va apartar i se li va posar al costat.
—No em digui mentidera quan
realment no busco res. Solament passejo.
—Seràs capaç de dir-me
alguna veritat o bé seguiràs amb les mentides.
Ella no va dir res, pensava
qui era aquell personatge que l’estava tractant de tal manera, i més sense
conèixer-la de res, i atrevint-se a entrar en el seu món. Va decidir
allunyar-se de la mateixa manera que s’hi va apropar, a poc a poc i en silenci.
—Et desitjo de cor que
trobis el que necessites. No et serà fàcil. L’amor pur no és a l’abast de
tothom.
Ella va seguir caminant amb
llàgrimes regalimant galtes avall.
Pintor Victor Bauer
A la punta dels cabells
La boira baixava lentament,
ella n’era conscient, allò no presagiava res de bo. Ella la percebia abans de
veure-la. No era una olor, ni tampoc res palpable. Eren un cúmul de gestes i
accions que s’apilaven atropellant-se sense aturador. Quan la boira ja li
començava a tocar la punta dels cabells sabia que aviat en seria presonera de
totes les sensacions i emocions engolides a la força. Quan la boira, inexistent
pels altres, ja tocava el terra, ella ja s’havia convertit en guspires de foc i
pluja, convertint el seu present en un camp ple de mines i forats.
Pintora Angela Dufresne
dissabte, 22 de juliol del 2017
Soroll sord
Ella li va dir “bé”, quan
volia dir “sí”. Ella li responia “tal vegada” quan la ment li deia “sí”. Ella
no el tocava, quan es moria per fer-ho. Ella li esquivava la mirada, quan
frisava per retenir-la. Ella actuava així per no pertorbar-lo. Ell no se n’assabentava
de la “mis a la meitat”. Ella era feliç. Ell ho intentava.
dimecres, 19 de juliol del 2017
Amb pic i "sense" pala
Estava construint un búnquer
per amagar-s’hi i vigilar a tots aquells que el rodejaven. Ho havia decidit
perquè volia una mica d’intimitat. Allà hi estaria bé i fresc, ja que el sol en
aquell indret donava de ple. Se'l va construir tan sols amb un pic i les mans
petites i rodones que tenia. Al darrera havia fet una porta a la seva mida per
poder-hi accedir. Hi havia posat molt d’esforç en aixecar-lo. Era a dins, quan
la natura, imprevisible com sempre, va desmuntar-li tot. Una onada vinguda amb força i del no res
s’ho va emportar tot per davant, i el nen que havia edificat aquell refugi
davant del mar havia quedat al descobert davant les mirades entristides dels
banyistes allà presents.
dilluns, 17 de juliol del 2017
Fràgil - Dur
Ella li parlava de viure,
ell li responia sobre la natura. Ella li parlava d’amor, ell li sortia amb la
bellesa de la vida. Ella li parlava de sentir, ell li donava raons del
pensament. Ella li parlava del sol, ell li responia coses de la lluna. Ella li
parlava de volar, ell li comentava sobre les llavors dels conreus. Ella va
caure dins un desassossec. Ell li proporcionava llibres. Ella va entendre que
no hi havia res. Ell no va entendre com l’havia perdut. Ella no va deixar
d’estimar-lo. Ell es va passar la vida buscant.
Pintora Sicilia
diumenge, 16 de juliol del 2017
Connexió
Dominava la discussió que
estava mantenint sobre “el fer i no fer” amb el seu amic. Aquest se’l mirava
sense obrir boca. L’escoltava atent i sense perdre pistonada del que deia, tot
i que a vegades se li escapaven conceptes massa complicats per a ell. Ella el
mirava de tan en tan, mentre es movia per la sala fent espavents amb els
braços. Quan ella va acabar de dir tot el que pensava va asseure’s a la punta
de la butaca. Ell, aleshores va aixecar-se, va apropar-se a ella i li va llepar
la cara, sempre feia el mateix per calmar-la. Ella li va respondre amb un petó
als morros. Eren un per l’altre. S’estimaven i es necessitaven. Es van adormir
abraçats al sofà. Estimava a aquell gos amb bogeria .
dissabte, 15 de juliol del 2017
Intruses
Tres
gotes li baixaven per entre els pits, mentre que dues li lliscaven pel mig de
l'esquena. Aquestes últimes li donaven pura sensació de carícies, les altres li
semblaven traïdora intromissió. Les cinc gotes eren producte d'uns esquitxos
d’aigua provinents d’un aspersor del jardí. Amb aquestes sensacions
contraposades va entendre que no tot el plaer va acompanyat d’esperança ni tota
intromissió és dolenta.
Il·lustració Guido Crepax
Préssecs
Havia anat a comprar fruita a la verdularia nova que havien obert al barri. Estava buida, tan sols eren ella i
el botiguer. Ella estava triant préssecs de vinya.
—No és això el que vols— va
dir el venedor des de darrera del mostrador.
—Disculpi? M’ho diu a mi?—
va preguntar tot girant-se a mirar-lo.
—Sí! És l’única clienta que
hi ha si no se n’ha adonat!— va respondre ell sense aixecar la vista d’uns
papers que estava llegint.
—Doncs va errat! Si estic
agafant préssecs és perquè vull préssecs.
—No! Està triant préssecs
perquè li agrada una cosa que tenen ells.
—Ai mare! I que vull
doncs?—va preguntar ella desconcertada.
—Vol trobar la textura
vellutat dels préssecs en les persones.
Ella, sense saber que dir es
va quedar plantada mirant els préssecs.
—Em pot dir d’on ha tret
aquesta deducció senyor?— va dir més segura del normal.
—Del que desprens!
—Déu meu! Que desprenc?
—Desprens les ganes d’un món
com pocs!
—Vostè és vident?
—No, sóc el seu mirall tan
sols!—va respondre amb un somriure trist.
Ella va deixar els préssecs
que tenia dins la bossa sobre el mostrador i va marxar.
A l’arribar a casa va anar
al bany i es va mirar al mirall i el que va veure la va deixar perplexa. A
l’altre costat del mirall hi havia la cara del botiguer que li estava picant
l’ullet.
Feia anys demanava conèixer
a algú que l’entengués i aquest “algú” era ell, el botiguer.
divendres, 14 de juliol del 2017
"Delicatessen"
Envolta'm de la felicitat que
desprens, jo també la tinc i penso que la felicitat al quadrat pot ser una
experiència única. Dóna’m la nit, jo t’oferiré el dia i amb la lluna i el sol
farem dibuixos amb les nostres puntes fregant-se. Banya’m d’amor i jo et
banyaré de paraules plenes de sentit. I si no pots fer res de tot això no
t’amoïnis jo seguiré vivint des del cor on tot és més senzill i planer.
Declaració d'amor d'una flor a un arbre del bosc.
dijous, 13 de juliol del 2017
Fletxa sense punta
Havia palpat el que li faltava
per caminar pel món, però que ho hagués tocat no la va alertar que tal sols fos
un miratge massa ben definit. Per què l’univers jugava tan bestialment amb
ella? Ella que tan sols sabia estimar i li era tan difícil deixar de fer-ho.
Havia tocat el cel i ara l’enviaven a la foscor més absoluta de l’absurd de tot
plegat. Un cop més va decidir tornar a entrar en el seu món particular on res
ni ningú podia ferir-la.
dilluns, 10 de juliol del 2017
Transparent
Hores es passava escoltant música
i mirant el no res. Li passava, allò que en deien “el temps”, sense que se
n’adonés. La sang ballava al ritme del que sonava i la ment fugia a mons
paral·lels. Aterrar a la vida sempre li era molt brusc, a vegades inclús havia
hagut de practicar un aterratge forçós provocant la caiguda des d’on estava,
quasi sempre en el balanci de la terrassa. Anava plena de blaus pel cos, ella
solia dir que eren cops de bastons de la vida real que odiava la vida perfecta.
Així era ella, una ondina convertida en humana.
Pintora Ondina Lobos
divendres, 7 de juliol del 2017
Sempre n'hi ha d'aquests
La Bru havia anat a mar per
treure’s tot el neguit que arrastrava des de feia uns dies. L’aigua era clara i
el sol cremava. Es va fer un bany i va anar a asseure’s a la tovallola. Es va
treure la part de dalt del biquini i el va deixar en un racó perquè s’anés
assecant. Un graciós va passar per allà amb el seu grupet d’amics i li va dir
amb to burlesc: —Senyora, li ha caigut la part de dalt del banyador. La Bru
se’l va mirar i amb to irònic li va respondre: — I a tu t’acaben de caure els
collons a terra i són tan petits que ni tan sols te n’has adonat!. La gent de
l’entorn va començar a riure i el graciós de torn va passar a ser la riota de
tothom. Per burro!
dilluns, 3 de juliol del 2017
Dies diferents
—Bon dia noia!
—Serà per a vos senyor!
—Caram! Sembla que t’has llevat amb mal peu avui!
—Els peus s’han aixecat perfectes i al seu ritme!
—Et noto sarcàstica!
—El sarcasme serveix quan no saps si plorar o riure!
—Saps que et dic mossa?
—Què?
—Me’n vaig perquè encara prendria mal i tinc molt bon
dia!
—Molt bé! Val més! Apa, “siau”!
Conversa matinera entre dos vells amics que poden
permetre’s-ho tot i no passa res. És el que té estimar-se sense jutjar-se.
diumenge, 2 de juliol del 2017
dissabte, 1 de juliol del 2017
"Senze Fine"
Era una casona antiga. Hi havia
una habitació gran amb una finestreta petita. La seva il·lusió era ballar-hi descalça “Senze Fine” a la llum de les espelmes. Era una cambra molt acollidora,
però.... ni ella existia, ni l’amor existia ni l’estança existia. Tot va ser
una il·lusió fugaç.
Pintor Bryce Cameron Liston
"Heavy Metal..."
Confiava en ells, i més del
compte potser. Ahir a la tarda van muntar un enrenou rocambolesc i aquest matí
he tingut feina a separar-los a tots. Estaven dormint uns sobre els altres,
abraçats, embolicats i amb una ressaca brutal. Van llogar un conjunt de “heavy
metal”... La festa els hi ha passat factura a ells i a mi. La tempesta i els
mobles de la terrassa s’ho van passar com mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)