Hores es passava escoltant música
i mirant el no res. Li passava, allò que en deien “el temps”, sense que se
n’adonés. La sang ballava al ritme del que sonava i la ment fugia a mons
paral·lels. Aterrar a la vida sempre li era molt brusc, a vegades inclús havia
hagut de practicar un aterratge forçós provocant la caiguda des d’on estava,
quasi sempre en el balanci de la terrassa. Anava plena de blaus pel cos, ella
solia dir que eren cops de bastons de la vida real que odiava la vida perfecta.
Així era ella, una ondina convertida en humana.
Pintora Ondina Lobos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada