Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 24 de novembre de 2014

Obstinació

Sergio Vergara
No ho veia gens clar ella. Tots aquells ulls sortits d’òrbita mirant-la fixament l’angoixaven molt. No li agradava sortir del cau, hi estava bé allà. La seva mare no entenia la dèria que li havia entrant a la Mima. A cap dels seus descendents els hi havia passat res igual. Intentaven fer-li entendre que els ulls que ella deia no eren cap perill, tan sols eren mirades inertes, sense vida. Però ella els hi argumentava que els havia vist plorar llàgrimes blanques i espesses que feien pudor, i que a més a més eren molt llargues. Els altres li deien que no li podia passar res perquè les llàgrimes s’esquivaven molt ràpidament i es veien de lluny. No hi va haver manera de persuadir-la d’aquella fòbia tan extrema. Sempre més va viure a dins i tots el que l’estimaven li portaven menjar i beure, i quan alguna de les seves amistats no apareixia pel seu cau, la Mima s’imaginava que les llàgrimes l’havien atrapat, i aleshores resava per elles. Així va viure la Mima la seva curta vida per falta de moviment. Havia nascut en un edifici molt alt i allà mateix es va morir. Des del seu cau observava els taulats dels edificis més baixos, els quals estaven farcits de xemeneies que fumejaven durant la tardor, l’hivern i part de la primavera. La oreneta Mima és va perdre viure la vida per l’engany del seu cervell.

3 comentaris:

LaTieta :-) ha dit...

Una mica trist... :) Yo me esperaba alguna sorpresa al final. Pero, bueno, así es la vida muchas veces. (Sabes, una vez, cuando Serrat se tenía que operar, yo tuve un día de tanto estrés, que me salieron unas lágrimas enormes de algo blanco y espeso! Qué susto! Me hizo acordar... :)) Una abraçada, y gràcies!

LaTieta :-) ha dit...

La Tieta = Lilian Reobasco (futura primera ciudadana catalana :))

Mònica HUIX-MAS ha dit...

jajajajjajajajajaja....Bienvenida tieta!!!!!!!