Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dijous, 30 d’octubre de 2014

Amigues

— D’on ets?
— D’aquí mateix!
— D’aquest poble?
—Això és un poble?
—Sí! No?
— Quatre cases i una barraca petita és un poble?
-—Clar que sí!
—Jo creia que un poble el formaven un conjunt de persones i en aquest lloc ja no hi viu ningú, tan sols jo.
—Les cases estan totes buides?
—Sí!
— Totes no suposo, perquè tu deus viure en alguna d’elles.
—No!
—Però no m’acabes de dir que vius aquí?
—Sí, però en una barraqueta petita!
—I a on es troba la teva barraca?
—Si vas per aquest camí de la dreta hi arribaràs.
—Puc veure-la?
—I tant, ves-hi la porta és oberta. Jo ara et deixo que vull anar un moment al riu que hi ha a l’altre costat d’aquell turó.
—Caram, gràcies! Encantada d’haver-te conegut! Com et dius?
—Elvira! I tu?
—Marina!
—El mateix et dic Marina, a veure si vens a visitar-me algun dia.
—Ho faré, ja que estaré uns dies a la caseta que hi ha no molt lluny d’aquí! Fins aviat Elvira!
—Vagi bé Marina!

El camí fins a la barraca feia un xic de pendent. Quan la Marina va arribar a dalt va observar una portalada mig derruïda i molt deixada. A l’entrar-hi es va trobar un nínxol de pedra gris. Estava obert i a  sobre la pedra, gravat amb lletres petites , hi posava Elvira 1805-1830.

Mentrestant, no molt lluny d’allà ,un grup de joves  estava gaudint escoltant amb entusiasme les explicacions que els hi donava "l’Elvira".



La Marina i la seva colla havien llogat una caseta en un entorn muntanyenc per a passar uns dies fora de la ciutat.  Com que tots coneixien prou bé el tarannà de la Marina, sabien que el primer dia ja aniria a fer una ullada al poble desert que estava a mig quilómetre d’allà. Li encantava  passejar sola de bon matí i fer el tafaner sobre l’entorn i la seva gent. Els seus amics li havien preparat aquesta broma amb una actriu que havien llogat. Les mini vacances prometien.