Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 13 de febrer de 2012

HORTALISSES (Capítol 3)


La intervenció d’una tomata verda presentant als ponents, va ser la que va donar pas a la xerrada. El pebrot vermell va ser el primer en exposar el seu pensament.
—He vingut avui aquí per ratificar la meva creença per una llibertat dintre aquesta comunitat tant variada que formem entre tots. La llibertat que jo proclamo és la de la tolerància. Hem de creure que podem crear una societat on l’únic que importi és el saber de cadascú, independentment del color, la forma i l’alçada...

La pastanaga anava movent afirmativament el cap. La llentia estava molt atenta a tot el que dia aquell pebrot vermell. El pèsol, des del darrere només  pensava en aquella llentia tan descarada que havia conegut feia pocs moment al carrer.

La bleda va ser la següent en dir el seu pensament.
—Estic d’acord amb el que ha dit el meu company de ponència, però a més vull afegir que hauríem de ser més verdures i hortalisses del que realment som. Amb això vull dir que hauríem d’usar l’empatia envers els nostres iguals. Amb ella entendríem més conceptes i sabríem més sobre nosaltres mateixos...

La pastanaga continuava fent moviments afirmatius, i les fulles verdes del seu cap voleiaven segons al ritme a que es movia. La llentia pensava que el que deien estava bé, però que hi hauria molta feina a fer. El pèsol cada vegada estava més capficat amb les paraules que havia dit aquella pastanaga abans d’entrar : “vosaltres dos esteu a anys llum l´un de l’altre”.

La fava va començar el seu discurs amb una paraula abstracte.
—Velleve! Amb aquesta paraula us vull donar força. No és una paraula reconeguda però us l’explicaré. La vaig crear jo el dia que vaig tenir clar on volia arribar. Volia fondre el que som en un sol mot que especifiqués el meu pensament. Aquesta paraula està formada per tres: verdura-llegum-vegetal. Agafant la primera síl·laba de cada mot tenim VE-LLE-VE. Vull que veieu que tots som vegetals i com a tals ens hem d’encaminar cap a una societat que ens beneficiï i que més que unes lletres formant un mot que ens englobi a tots.

La pastanaga continuava movent el cap endavant. La llentia al·lucinava amb el trencaclosques que havia fet la fava. El pèsol, no entenia ben bé el que la fava acabava de dir i es va perdre en els seus propis pensaments.

Era el torn del moniato. Aquest tenia una veu forta i segura.
—Estimats amics, m’agrada veure la sala tan plena. Això em confirma que ja comencem a moure’ns pels pensaments positius cap un món lliure. Jo voldria afegir un altre concepte, i és el de la informació. Tota informació que vingui a vosaltres, no la doneu per bona, però accepteu-la, destreu-la, profunditzeu-la i tragueu-ne pròpies conclusions amb més informació. Això, amics meus, us farà amos dels vostres propis pensaments i us donarà seguretat envers a la pròpia existència...

Els moviments de la pastanaga eren cada vegada més expressius. La llentia havia decidit començar per les idees expressades per el moniato. Les trobava interessants amb una dosi de sentit comú. El pèsol s’havia perdut gran part de l’exposat en la conferència perquè estava capficat amb tot el que havia viscut abans d’entrar a la sala amb la llentia i la pastanaga.

La tomata verda va tornar a agafar la paraula i va demanar que si havia alguna preguntar per fer en els ponent ara era l’hora de fer-ho.

Una cigrona d’edat avançada va ser la primera en llevar la ma.

—Això que dieu està molt bé, però voldria saber a on ens portarà aquesta llibertat de la qual han parlat tots vostès.
Hi va haver un remor de fons que confirmava el desconcert de molts envers a les paraules escoltades.

Els oradors es van mirar entre sí i va agafar la paraula la fava.
—Senzillament ens portarà a una vida amb més coneixements sense pretendre ser el que no som. Les informacions que ens han estat inculcades ens ha minvat el nostre enteniment. I el que es pretén amb aquestes xerrades es que cada un de vosaltres sigui el que sigui, s’integri com a tal en aquesta societat tan variada però al mateix temps tan igual. Prou de la lluita individual. Prou de supèrbia innecessari. Prou de...

La sala en ple va començar a aplaudir amb força. Hi va haver un reguitzell de preguntes que amb les respostes adequades  anaven deixant cada vegada més clar el fonament de la conferència.

Continuarà......