Ell, el que guaita, el que esta pendent, el daurat àngel que escampa la seva llum per
tot l’entorn. Ell, el que custodia des de l’estrep enlairat, el que albira per
entre mig de les fulles i els arbres. Ell, el fanàtic seguidor de cada moviment
emprés per les dones del ganxet. Elles,
les que omplen l’indret amb llanes
acolorides, amb dits inquiets, amb fulls de revista, amb canterelles suaus d’inesgotables
veus tranquil·les i rialleres. Elles, les que son unes estranyes en el pati del
Jardí de l’Àngel. Ell, el que està acostumat a romandre sol. Les flors, les altives flors de tota mena que empolainen
el lloc, les que enamoren amb sedosa delicadesa i varietat de colors. Ell, el
que no percep la fragància i s’adona que la olor no pot embriagar a ningú. Ell, el que es conforma amb la
vistositat que el Grup de la llana de Girona ha fet amb l’espai. Ell, el sagaç
que no vol perdre cap mot, cap puntada, cap mirada, cap entrada verificada dins
l’atri. Ell, el que llueix satisfet per la
companyia atorgada en els dies que perdura l’exposició de flors a la seva
estimada Girona.
3 comentaris:
Sincerament genial Mònica. i d'una dscripció com poques.
És merit d'elles i d'ell ;-)
Publica un comentari a l'entrada