Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimecres, 15 de febrer de 2012

AGUSTÍ


—No viurà més d’un any!
Frase amb molt de sentit per qui volia escoltar-la.
Aquestes paraules em van fer marxar d’aquell despatx fred, petit  i fosc. No tenia perquè estar allí pal plantada. De fet, que més podia dir aquella veu després de les paraules anunciades. Res! Completament res! No podia dir res mes! Vaig sortir a l’aire del carrer guiant-me per l’instint, i vaig acabar al despatx d’un amic repetint-li, però amb sorneguera, el que aquella veu segura de si mateixa havia dit. La resposta del meu amic, no va ser reconfortant, al contrari, va ser més dolorosa: —Accepta-ho!
Aquella bufetada em va rebotir per terra. És que tothom s’havia tornat boig o què?
Incrèdula i perduda, vaig anar cercant les mirades amb les que em creuava pel carrer. Totes m’esquivaven. Perquè? Jo tan sols volia entendre. Després d’aquella nefasta súplica, les notes musicals d’un violi em van fer ressorgir a la realitat, la meva realitat. Vaig dirigir-me cap al jove que tocava l’instrument i mirant-lo als ulls em va saber donar gratitud i una mirada plena de vida també. Vaig lliurar a la funda oberta d’aquell violí quatre monedes: una per ell, una per a mi i dues pel músic. Amb la meravellosa melodia, vaig saber que l’única manera d’acceptar-ho era entendre-ho, i per entendre tenia que informar-me. Aquella tarda mateix em vaig convertir en una rata de biblioteca, quan mai n’havia trepitjat cap. Em vaig treure el carnet de totes, i no en vaig deixar ni una per a visitar.
La “finalitat de la malaltia” era la liquidació d’un mateix, això ho vaig entendre entre els quatre volums indagats. El “perquè?” Aquí vaig trobar varietats de respostes i volia entendre-les totes, totes m’eren vàlides. Vaig seguir la recerca, amb els textos sobre “la mort”. Ell anava fent el procés amb patiment i jo, amb pàgines i pàgines que em protegien del dolor. Va arribar un dia, en que les meves lectures van ser a base de “vida després de la mort”.
Ell ja havia marxat, i jo vaig trobar la seva presència a les biblioteques que em van saber donar el que tant anhelava saber. Estimo als llibres com l’estimava a ell, i els llibres m’han ensenyat a viure i a entendre.