M’ennuego amb les llàgrimes de colors,
petja sòlida de la meva vivència
que progressa a gambades per aquest món
cruel, quan en perdo el
nord d’aquesta existència
tan grollera i al mateix temps tan fascinant.
En són nèctar substancial de les meves passes
prometent-me l’equilibri
ambicionat
sense cap més fortalesa que
els colors
forts i vius que em marquen
el camí
traçat en un nan racó del meu orgue
primordial, el cor, quedant-me amb complit
de la lluminositat per tot record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada