Hi havia un piló de dones arranjant flors i espelmes. Algú s’havia
mort. Ella, no veia ningú, tan sols volia acabar la feina, però el temps no
avançava. Les dones transparents xerraven i feien. La mestressa no parava de
manar-les a totes, volia tenir-ho tot controlat. L’aprestava a ella, la seva
filla, a fer les gestions que faltaven acabar. Ella, la filla, continuava fent
ramells de flors inexistents amb l’espelma incolora oportuna. Ella, la filla,
li havia portat cinquanta rosetes més, però la mestressa no estava gaire
contenta. Ara estava buscant a una tal Maria, però sense èxit, ja que no
apareixia enlloc. Inclús l’havia fet anar a ella, la seva filla, a buscar-la al menjador, però res, ni la Maria
ni el menjador existien. Ella estava cansada, com més ramells feia més n’hi
faltaven per acabar. La mestressa estava molt aclaparada, tenia por de no
acabar-ho a temps. Ella, la seva filla, en canvi, veia que el temps s’anava
eixamplant i s’aturava constantment.
El cervell reduït a quatre parets afectava a la mestressa i a ella. La
mestressa ho veia i ho tenia tot clar, ella tan sols complia i plorava. La seva
mare havia desaparegut i la mestressa ho inundava tot.
4 comentaris:
ho he llegit i llegit i encara que m'agrada em costa molt de entendre-ho.
Estança hospital amb mare gran. Quan la mare perdia el nord i creava una realitat inexistent, la filla havia de seguir-li la "beta"...
... la mare es convertia en la mestressa(una dona amb un piló de feina sense poder-se bellugar del llit amb baranes protectores i manava a la filla(ella) perquè s'espavilés a acabar-ho tot)... Tot=imaginació de la mare.
La filla es sentia impotent per la pèrdua en moments del dia a dia "de la ment" de la mare.
Petons i ànims Pim!!!!!
Publica un comentari a l'entrada