Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 5 de maig de 2012

LA SOLITUD DE LA COMPANYIA


Hi havia un piló de dones arranjant flors i espelmes. Algú s’havia mort. Ella, no veia ningú, tan sols volia acabar la feina, però el temps no avançava. Les dones transparents xerraven i feien. La mestressa no parava de manar-les a totes, volia tenir-ho tot controlat. L’aprestava a ella, la seva filla, a fer les gestions que faltaven acabar. Ella, la filla, continuava fent ramells de flors inexistents amb l’espelma incolora oportuna. Ella, la filla, li havia portat cinquanta rosetes més, però la mestressa no estava gaire contenta. Ara estava buscant a una tal Maria, però sense èxit, ja que no apareixia enlloc. Inclús l’havia fet anar a ella, la seva filla,  a buscar-la al menjador, però res, ni la Maria ni el menjador existien. Ella estava cansada, com més ramells feia més n’hi faltaven per acabar. La mestressa estava molt aclaparada, tenia por de no acabar-ho a temps. Ella, la seva filla, en canvi, veia que el temps s’anava eixamplant i s’aturava constantment.

El cervell reduït a quatre parets afectava a la mestressa i a ella. La mestressa ho veia i ho tenia tot clar, ella tan sols complia i plorava. La seva mare havia desaparegut i la mestressa ho inundava tot.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

ho he llegit i llegit i encara que m'agrada em costa molt de entendre-ho.

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Estança hospital amb mare gran. Quan la mare perdia el nord i creava una realitat inexistent, la filla havia de seguir-li la "beta"...

Mònica HUIX-MAS ha dit...

... la mare es convertia en la mestressa(una dona amb un piló de feina sense poder-se bellugar del llit amb baranes protectores i manava a la filla(ella) perquè s'espavilés a acabar-ho tot)... Tot=imaginació de la mare.
La filla es sentia impotent per la pèrdua en moments del dia a dia "de la ment" de la mare.

Enric Torres ha dit...

Petons i ànims Pim!!!!!