He aprés a estimar-te, rebutjant el jutjar,
intentant comprendre l’estimació
des de l’arrel. Jo no t’he escollit,
o tal vegada sí, tan se val això.
Almenys, ara, podem avançar de costat,
al mateix pas, sense cap remordiment.
Et vull al mateix moment
que baixes al món perdut.
En cada ocasió que lluites
per un sentiment malbaratat.
T’estimo entitat meva!
Així, també puc estimar-me jo,
La teva malmesa i esgotada ànima.
6 comentaris:
Que bonic! Realment sembla que estiguis enamorada! una abraçada. Hermann
La meva ànima ha tingut que enemorar-se del meu cos per poder acceptar i viure Hermann!!! Un petó!!!
Carai cada paraula que surt del teu teclat es ben profunda!!!
Com ja saps Hermann, em va caure un llibre pel cap ;-)... UNA ABRAÇADA!!!
així també vas descobrir la gravetat!!!
Aquesta, més que descobrir-la, la vaig NOTAR!!!! ;-)))
Publica un comentari a l'entrada