dimarts, 28 de febrer del 2012

EL ROURE I TU..... (Dedicat a Francesc Plà)


Coronant aquest indret
majestuós i solemne
guaites la vida i
gaudeixes d’amor.

La vellesa t’ha nodrit
i amb ella has descobert
que no hi ha més bellesa
que guaitar amb amor.

Ara sou dos en aquest cim
tu nodrint-lo, ell absorbint-te
guaiteu la vida i la
gaudiu plegats.

Ens mireu amb dolçor,
us mirem amb enyor.
Ens rodegeu amb ales de vent i
us enviem fragàncies de flors.

No rebem tanta pau
des que ens vas deixar
sabent-te amb grata companyia
del solemne i majestuós.





diumenge, 26 de febrer del 2012

IAIA LOLA


La teva mà agafa la meva
però cap d’elles es pot parlar,
tan sols les profundes mirades
tu des de la teva butaca,
jo des de la meva cadira.
Amb els nostres ulls ens busquem
I amb els nostres llavis riguem
però les nostres ments van i venen
sense cap fita ni cap fi.

divendres, 24 de febrer del 2012

HAIKUS...Varis


El mussol guaita
el campanar que sona
a la vesprada.

La teranyina
ensenya la habitació
lliure pel mosquit.

L’arbre desfullat
tentineja les branques
amb elegància.

La tramuntana
arriba ben glaçada
al mig de ciutat.

dimecres, 22 de febrer del 2012

LA POR


Quines tenebres tan absurdes
afloren des del fons del món
quan no tinc espassa ni cap força
per abatre-les amb coratge.
D’això es valen  les impostores,
doncs quan el cos es debilita
elles són les reines estants
matant les llavors que puntegen.
Amb un tres i no res arrasen,
desafien fins l´últim graó
de la cadena, dominant
amb grolleria i desafiant
fins arribar a la mateixa mort.

dimarts, 21 de febrer del 2012

DAMA TRENCADA (maltractaments)


Quan els records són en blanc i negre
les carícies com espines
i els petons de color blau,
un regne s’ha fracturat,
les il·lusions s’han perdut,
el contacte és la porta a la mort,
i l’afecte s’ha lacrat.
Aquests  estigmes latents
del pèrfid  mudable, deixen
un innombrable desert
de clams ofegats i ocults.
Preciosa dama, encara
et queda la fortalesa
que guardes en un petit
racó de la teva ànima,
va venir amb tu, sempre ha estat
amb tu, cerca-la, reviu-la
és la integritat, ets tu.

dilluns, 20 de febrer del 2012

FALS AMOR


He estimat!  Déu com he estimat!
El record morirà amb mi, però sense tu,
ja no ets aquell amor vingut del no res,
ets pes mort en aquesta nova creuada.
El camí em ve marcat per les ferides
soporoses que respiren constantment,
només clamo al vent  que  segelli
aquestes obertures que brollen
insistentment  matant-me dia a dia.
Ni en el món del mai més ens veurem,
perquè el que és invisible no es palpable.

diumenge, 19 de febrer del 2012

LA FRONTERA

Se’m tanquen els ulls quan mor
el nou dia. L’esgotament no tarda
a exhibir-se  quan la ment
comunica al cos que tot s’ha acabat.
Se m’obren grans il·lusions quan neix
la bella nit. El meu somni no tarda
a aparèixer quan la ment
comunica al cor que tot recomença.
Coronar el nou dia i endinsar-me
a la bella nit, pertorba
qualsevol sentit despert
desitjós de ser viscut.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Pepa i Trini PARLAR PER PARLAR


—Trini, vols dir-me alguna cosa?
—Jo? No!
—Segur Trini?
—Que et fa pensar que tinc alguna cosa per dir-te Pepa?
—El teu silenci.
—Ai mare! Doncs precisament el silenci és el contrari de voler dir alguna cosa Pepa!
—Alguns silencis potser sí, però el teu no Trini.
—I quina diferència hi ha entre el meu i els altres?
—El teu crida Trini! El teu silenci crida!
—Pepa, que estàs dient!
—El que m’has preguntat Trini!
—Mira Pepa, estic en silenci perquè no tinc res a parlar, res més.
—No et crec Trini!
—Doncs ho hauràs de fer Pepa, perquè no tinc res a dir.
—Ni una paraula Trini!
—Ni una Pepa!
—Estàs segura Trini?
—Ja n’hi ha prou Pepa! On vols arribar amb aquesta conversa tan absurda?
—Doncs a parlar.
—Parlar de què Pepa?
—Això ho sabràs tu Trini, jo no tinc res a dir!

divendres, 17 de febrer del 2012

COM SEMPRE...


Caminava guaitant, com sempre, per davant del cafè on esmorzaves. T’hi vaig veure un dia i mai més vaig deixar de mirar. Tu, com sempre, estaves llegint el diari i com sempre amb la tassa fumejant entre els dits. Mentre tu elaboraves aquest ritual quotidià, jo n’elaborava un altre un xic diferent. Un dia, com sempre, mirant a través de l’aparador buscant-te vaig topar de front amb un home que duia barret, dic duia barret, perquè es va quedar sense després del nostre xoc, el barret havia anat a parar dins d’un bassal.   Un altre dia, vaig lliscà per un tall d’alguna verdura provinent del mercat del costat, com sempre tot buscant-te a través del vitrall. Tot això passava, com sempre, mentre tu esmorzaves i llegies la premsa. Mai havíem creuat una trista mirada. Eres el meu amor platònic i jo la teva ferida seguidora. Un amor físicament dolorós, com sempre, darrera el vitrall del cafè.

dijous, 16 de febrer del 2012

HAIKUS....fauna


Passatge desert,
arbres i ombres, silenci,
ratolí corrents.

Papallona gris
reposa al cim d’ un tronc sec.
Tarda tranquil·la.

Gavina volant
en la foscor de la nit,
blanca solitud.

So de passos ferms,
gos esbalaït guaitant.
Atenta espera.

dimecres, 15 de febrer del 2012

AGUSTÍ


—No viurà més d’un any!
Frase amb molt de sentit per qui volia escoltar-la.
Aquestes paraules em van fer marxar d’aquell despatx fred, petit  i fosc. No tenia perquè estar allí pal plantada. De fet, que més podia dir aquella veu després de les paraules anunciades. Res! Completament res! No podia dir res mes! Vaig sortir a l’aire del carrer guiant-me per l’instint, i vaig acabar al despatx d’un amic repetint-li, però amb sorneguera, el que aquella veu segura de si mateixa havia dit. La resposta del meu amic, no va ser reconfortant, al contrari, va ser més dolorosa: —Accepta-ho!
Aquella bufetada em va rebotir per terra. És que tothom s’havia tornat boig o què?
Incrèdula i perduda, vaig anar cercant les mirades amb les que em creuava pel carrer. Totes m’esquivaven. Perquè? Jo tan sols volia entendre. Després d’aquella nefasta súplica, les notes musicals d’un violi em van fer ressorgir a la realitat, la meva realitat. Vaig dirigir-me cap al jove que tocava l’instrument i mirant-lo als ulls em va saber donar gratitud i una mirada plena de vida també. Vaig lliurar a la funda oberta d’aquell violí quatre monedes: una per ell, una per a mi i dues pel músic. Amb la meravellosa melodia, vaig saber que l’única manera d’acceptar-ho era entendre-ho, i per entendre tenia que informar-me. Aquella tarda mateix em vaig convertir en una rata de biblioteca, quan mai n’havia trepitjat cap. Em vaig treure el carnet de totes, i no en vaig deixar ni una per a visitar.
La “finalitat de la malaltia” era la liquidació d’un mateix, això ho vaig entendre entre els quatre volums indagats. El “perquè?” Aquí vaig trobar varietats de respostes i volia entendre-les totes, totes m’eren vàlides. Vaig seguir la recerca, amb els textos sobre “la mort”. Ell anava fent el procés amb patiment i jo, amb pàgines i pàgines que em protegien del dolor. Va arribar un dia, en que les meves lectures van ser a base de “vida després de la mort”.
Ell ja havia marxat, i jo vaig trobar la seva presència a les biblioteques que em van saber donar el que tant anhelava saber. Estimo als llibres com l’estimava a ell, i els llibres m’han ensenyat a viure i a entendre.

dimarts, 14 de febrer del 2012

LA PERDONO...de totes maneres.


És ben cert el que li diré i sap per què?
Perquè li ho dic a vos, 
a vos que mai em vàreu escoltar. 
Un engany forjat que ja no
em desgavella ni m’oprimeix.
Ara que he aprés a viure, li vull dir
que tan em fa si m’escolta, de fet
inclús li parlo fluix. Sí, sí, li ho dic a vos,
la que em va  menysprear quan n’era
nena d’il·lusions.  Ingratament
us  trobeu  amb el que em
vau donar, la humiliació per decret.
Professores com vos han fet malbé
petits infants que són els adults d’avui.
Enhorabona! Va fer una feina impressionant, 
em va marca de per vida...però m’he curat 
i el seu nefast fer m’ha fet veure 
que és el que no s’ha de
fer mai amb una persona....per això la perdono. Gràcies!

dilluns, 13 de febrer del 2012

HORTALISSES (Capítol 3)


La intervenció d’una tomata verda presentant als ponents, va ser la que va donar pas a la xerrada. El pebrot vermell va ser el primer en exposar el seu pensament.
—He vingut avui aquí per ratificar la meva creença per una llibertat dintre aquesta comunitat tant variada que formem entre tots. La llibertat que jo proclamo és la de la tolerància. Hem de creure que podem crear una societat on l’únic que importi és el saber de cadascú, independentment del color, la forma i l’alçada...

La pastanaga anava movent afirmativament el cap. La llentia estava molt atenta a tot el que dia aquell pebrot vermell. El pèsol, des del darrere només  pensava en aquella llentia tan descarada que havia conegut feia pocs moment al carrer.

La bleda va ser la següent en dir el seu pensament.
—Estic d’acord amb el que ha dit el meu company de ponència, però a més vull afegir que hauríem de ser més verdures i hortalisses del que realment som. Amb això vull dir que hauríem d’usar l’empatia envers els nostres iguals. Amb ella entendríem més conceptes i sabríem més sobre nosaltres mateixos...

La pastanaga continuava fent moviments afirmatius, i les fulles verdes del seu cap voleiaven segons al ritme a que es movia. La llentia pensava que el que deien estava bé, però que hi hauria molta feina a fer. El pèsol cada vegada estava més capficat amb les paraules que havia dit aquella pastanaga abans d’entrar : “vosaltres dos esteu a anys llum l´un de l’altre”.

La fava va començar el seu discurs amb una paraula abstracte.
—Velleve! Amb aquesta paraula us vull donar força. No és una paraula reconeguda però us l’explicaré. La vaig crear jo el dia que vaig tenir clar on volia arribar. Volia fondre el que som en un sol mot que especifiqués el meu pensament. Aquesta paraula està formada per tres: verdura-llegum-vegetal. Agafant la primera síl·laba de cada mot tenim VE-LLE-VE. Vull que veieu que tots som vegetals i com a tals ens hem d’encaminar cap a una societat que ens beneficiï i que més que unes lletres formant un mot que ens englobi a tots.

La pastanaga continuava movent el cap endavant. La llentia al·lucinava amb el trencaclosques que havia fet la fava. El pèsol, no entenia ben bé el que la fava acabava de dir i es va perdre en els seus propis pensaments.

Era el torn del moniato. Aquest tenia una veu forta i segura.
—Estimats amics, m’agrada veure la sala tan plena. Això em confirma que ja comencem a moure’ns pels pensaments positius cap un món lliure. Jo voldria afegir un altre concepte, i és el de la informació. Tota informació que vingui a vosaltres, no la doneu per bona, però accepteu-la, destreu-la, profunditzeu-la i tragueu-ne pròpies conclusions amb més informació. Això, amics meus, us farà amos dels vostres propis pensaments i us donarà seguretat envers a la pròpia existència...

Els moviments de la pastanaga eren cada vegada més expressius. La llentia havia decidit començar per les idees expressades per el moniato. Les trobava interessants amb una dosi de sentit comú. El pèsol s’havia perdut gran part de l’exposat en la conferència perquè estava capficat amb tot el que havia viscut abans d’entrar a la sala amb la llentia i la pastanaga.

La tomata verda va tornar a agafar la paraula i va demanar que si havia alguna preguntar per fer en els ponent ara era l’hora de fer-ho.

Una cigrona d’edat avançada va ser la primera en llevar la ma.

—Això que dieu està molt bé, però voldria saber a on ens portarà aquesta llibertat de la qual han parlat tots vostès.
Hi va haver un remor de fons que confirmava el desconcert de molts envers a les paraules escoltades.

Els oradors es van mirar entre sí i va agafar la paraula la fava.
—Senzillament ens portarà a una vida amb més coneixements sense pretendre ser el que no som. Les informacions que ens han estat inculcades ens ha minvat el nostre enteniment. I el que es pretén amb aquestes xerrades es que cada un de vosaltres sigui el que sigui, s’integri com a tal en aquesta societat tan variada però al mateix temps tan igual. Prou de la lluita individual. Prou de supèrbia innecessari. Prou de...

La sala en ple va començar a aplaudir amb força. Hi va haver un reguitzell de preguntes que amb les respostes adequades  anaven deixant cada vegada més clar el fonament de la conferència.

Continuarà......

diumenge, 12 de febrer del 2012

LLÀGRIMES DE COLORS


M’ennuego amb les llàgrimes de colors, 
petja sòlida de la meva vivència 
que progressa a gambades per aquest món
cruel,  quan en perdo el nord  d’aquesta existència  
tan grollera i al mateix temps tan fascinant.
En són nèctar substancial de les meves passes  
prometent-me  l’equilibri  ambicionat 
sense cap més fortalesa que els colors
forts i  vius que em marquen el camí
traçat en un nan racó del meu orgue
primordial, el cor, quedant-me amb complit
de la lluminositat per tot record. 

dissabte, 11 de febrer del 2012

A UN PAM DE TERRA


Caminar a un pam de terra 
em permet entrar a un món
on els sentits són requesta
fresca de grans  emocions  
que afloren sense cap més  
precepte que el de donar,
cedint-me la llibertat
agresta de conversar  
amb tota tranquil·litat.
Avançar a un pam de terra
em permet vagarejar amb nuesa
i créixer amb dignitat .

divendres, 10 de febrer del 2012

GENT!!!! DESPERTEU-VOS!!!!


Ens tenen per imbècils, els nacionals.
Formem part d’un país massa corrupte
on qualsevol indici que els desfavoreix,
es ben aniquilat amb la parsimònia
d’un poble ben lligat per uns monopolis
que han forjat les cadenes per assegurar-se
la seva indefensió davant les abruptes
lleis creades a la seva mida i imatge.
Però haurien de pensar que el pitjor d’un ésser
humà, es que no tingui res per a perdre,
perquè aleshores neix la cruel indignació.
La justícia, les lleis i la monarquia
són una imposició on beneficiaris i corruptors
són la mateixa font. Quina amargor tan gran,
que un país retrocedeixi cap el seu passat
quan la generació aquesta, hauria
de gaudir del llegat de la llibertat. 

dijous, 9 de febrer del 2012

ESPASES, BASTOS,OROS I COPES


EL LLIGAM AMB EL COMPANY 

 JOC DE LA BOTIFARRA

Estones breus envoltades d’incertesa
on l’atzar et fa escollir destí
que nosaltres defensem amb destresa
quan es va perfilant el camí.
Sóc dama de desgavell i tu el rei de l’ordre,
que em premies quan els trumfos són comptats
i em renyes si no faig be els descarts,
mentre en silenci penso, si algun dia n’aprendré.
Els enemics, ataquen amb enginys calculats
tant sigui per la dreta o l’esquerra
provocant maliciosament l’esclat d’una guerra
que intentem guanyar a base de dats.
Hi ha copes, troncs, espasses i monedes.
Tot voleia entre els dits inquiets i aferrissats
amb moviments ràpids de ratadors i ratats.
La victòria s’anuncia en un tres i no res,
Entre “canta”, “contro”, “recontro” i “Sant Vicenç”

dimecres, 8 de febrer del 2012

8-QUATRE AMIGUES !!!!


Un dia qualsevol, en una trobada qualsevol, en una ciutat qualsevol;
-Bon dia noies! Ja esteu a punt?- preguntà l’Elvira a l’arribà.
-Ara li estava dient a la Rocío que m’ha costat molt llevar-me! –digué la Beth.
-Doncs jo m’he llevat fresca “como una rosa”.- afegí la Rocío.
Després de 10 minuts parlant i organitzant les maletes al cotxe.
-Carai! Si que tarda la Lucia- digué la Beth.
-A veure si li ha passat alguna cosa!- mormolejar la Rocío.
-Quan l’he trucat ja estava en peus!- va dir l’Elvira.
Després de 10 minuts més, escoltant una historieta de la Beth.
-Ja li va quedar clar que ens trobaríem aquí?- preguntà la Rocío.
-Home! Si va estar ella qui va dir el lloc!- exclamar la Beth.
-Vaig a trucar-la?- va dir l’Elvira.
....
-Hombre! Ya era hora Elvi, llevo rato esperandote-  l’escridassar la Lucia.
-Que dius nena! Nosaltres tres fa 30 minuts que t’estem esperant a tu!-  li respongué l’Elvira.
-¿Como? Però si tu dijiste que me LLEVARÍAS!-  cridar la Lucia.
-¿YO? Jo no et vaig dir que et....MERDA! Et vaig dir que et LLEVARIA de “LEVANTARSE”!
Que és el que fet, TRUCAR-TE PER LLEVAR-TE!- digué l’Elvira cridant histèrica.
Mateixes lletres diferents significats.

dimarts, 7 de febrer del 2012

EL VENT


Et vull veure però no em deixes,
ets sentinella del teu aspecte .
Mancat d’olor em ben prives
de l’anhel de recordar-te .
Et vull tocar, però em traspasses,
ets zelador del teu tacte .
Arribes amb transparència
i te’n vas d’igual manera.
No em deixes perfilar-te
no em regales cap essència
i em trasbalses  els sentits
amb la teva intimitat.

dilluns, 6 de febrer del 2012

HAIKUS.....Veïnat


Barana mullada.
Gotes arrenglerades
cabriolant al vent.

Porta trencada,
grafits a la façana,
abandonament.

Fullam apilat
en un racó del jardí,
compost pel planter.

Finestra closa,
fred i buit a l’interior,
casona morta en vida.

diumenge, 5 de febrer del 2012

EL SILENCI PER RESPOSTA


Perquè em mires si no em veus !
Els teus ulls romanen freds i buits
com un món desproveït de Déus.  
La teva agradable veu s’ha convertit  
en una entonació tosca i estrident   
que m’ha guillat el compàs del cor,
violentant-lo amb frenètics cops ardents
de notes sense candor.
La teva fugida ha estat funesta
pel meu caminar senzill i clar,
farcit d’una realitat bella
on l’amor era la clau de la llar.

divendres, 3 de febrer del 2012

5-ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI


MESTRE, com vos sabeu, sóc de les que pensen i creuen que la paraula té molta força, bé, per vos “el verb” perquè ens entenguem, ja que sé que sou d’una altra generació. Més si la persona que llegeix no li dona l’entonació i el missatge real, pot crear un munt de confusions. L’altre dia estava fent la meva donació de voluntat amb el seu deixeble (que cada vegada que em veu té una fita per proposar-me...i no sé negar-m’hi...catxis l’olla), el qual em va entabanar per anar a passar la basseta al temple. Vol recollir diners per arreglar un tall de la capella que s’està desprenent....bé que li he d’explicar, ja ho sabeu prou bé, com que esteu a tot arreu. MESTRE, mare meva el que vaig escoltar en veu d’aquell feligrès que va llegir ...mare meva!  MESTRE, se n’ha adonat del que va dir el seu fill? Segons la bíblia, sant Tomàs va haver d’anar a palpar la llaga del vostre fill per assegurar-se que no fos un miratge, ja que Jesús havia mort dies abans...físicament, físicament, ja ho sé. Aleshores, el seu estimat fill Jesús li digué; “Ai, Tomàs! Benaventurats els qui creuran sense veure”!  MESTRE, MESTRE, trobo que està ben espifiada aquesta frase. El devia ben repassar suposo, no? Ara puc entendre perquè el personal beu tant, doncs veure-ho escrit dista molt de sentir-ho d’oïdes. Ara he entès d’una vegada que “beure” no és per “oblidar” no, com es diu vulgarment, sinó per creure amb tot el que els hi està passant!