Plovia, feia fred i estava cansada. Es mullava, l’abric i la bufanda no l’escalfaven i l’esgotament anava a més. En arribar a casa es va canviar la roba, es va escalfar llet i se’n va anar al llit. Allà ja no es mullava i podria descansar. El fred, però, no se’l treia. No era fred de cos, ella ho sabia, era fred d'ànima. Aquesta fredor, tan sols la podia escalfar l’amor, l’amor que no tenia, l’amor que esperava, l’amor de l’estima, l’amor de vida, l’amor del que parlen els poetes, i que pocs, molt pocs, descobreixen i viuen. Tal vegada, algun dia, només tal vegada, algun dia el trobi.
dimecres, 29 de novembre del 2017
dilluns, 27 de novembre del 2017
El fantasma del pànic
En els suburbis de la
felicitat hi ha molts guetos . El més gran és el de les il·lusions no viscudes
per la por. Allà, els desitjos no complerts es viuen en plenitud i tots ells
porten el nom de qui no els ha complert. Hi ha molts de noms, molts. El gueto
del costat, que és el del gust no provat, se’ls miren amb un somriure i pensen
que els humans que han perdut aquelles il·lusions, han perdut més que el desig,
han perdut una vivència per la por a un risc absurd.
Pintura Sergio Cerchi
divendres, 24 de novembre del 2017
dilluns, 20 de novembre del 2017
dissabte, 18 de novembre del 2017
"help"
Crec que el que vivim en
aquest món és una pel·lícula muntada per l’univers. Nosaltres som els protagonistes
inconscients de les històries. Això sí, el guionista te una sorna que no se l’acaba.
A l’espai deuen haver-hi unes cues impressionants per poder veure com ens en
sortim de les bromes que ens gasta el que dissenya els arguments. Tot plegat fa
pena i desperta tendresa, som vulnerables i ens creiem forts.
divendres, 17 de novembre del 2017
dijous, 16 de novembre del 2017
"EL" terminació
Observava la baixada del sol de la tarda, ho feia des del gronxador de la terrassa. No pensava en res, tan sols mirava. De sobte va notar uns braços que l’acollien càlidament. Allà, però, no hi havia ningú. Tot seguit ho va comprendre, una ploma blanca es va allotjar sobre la manta que li tapava les cames.
dimecres, 15 de novembre del 2017
Desamor
Mentre li acariciava l’esquena, cantava interiorment una cançó que va aprendre de petita, li evocava records d’amor de la infantesa. Per moments va desaparèixer del lloc i es va trobar amb el somriure de la senyora que li va fer viure una infància diferent i gratificant. Va tornar a la realitat amb mirada trista: ni era aquella època ni ell desprenia amor.
dimarts, 14 de novembre del 2017
dilluns, 13 de novembre del 2017
diumenge, 12 de novembre del 2017
El fet, no la causa
Havien sortit de bon
matí, ell ben despert, ella mig adormida. El trajecte no era massa llarg, el
sol il·luminava amb potència amagada, total no hi havia sol tampoc, estava ennuvolat.
Ella només frisava per un tallat ben carregat, ell passava de llarg totes les
àrees de servei. Ella les veia passar com si marxessin a tota velocitat en
direcció contraria. Per molt que ella rondinés, ell tirava carretera amunt. Aquí
va descobrir que per poder fer un tallat només calia tocar-li els collons,
literalment. Va funcionar, però aleshores ella ja estava ben desperta i sense
haver pres el tallat.
dijous, 9 de novembre del 2017
diumenge, 5 de novembre del 2017
Balcons vius
Obrir les balconades de l’ànima et fa veure que pot existir un món, el teu, ple de coses que et manquen. Quan aquestes resten tancades fins i tot amb llisquet, no hi ha cap probabilitat de que entri ni un bri d’aire fresc i net. Tancar-se és el somni de la ment, on ella et fa de tot i més, i a sobre, et fa veure que té raó.
dimecres, 1 de novembre del 2017
Tres discòrdies
Quina culpa té la ment
que el cor sigui tan apassionat i l’ànima sempre estigui a favor del cor. Quina
culpa té el cor que l’ànima el segueixi i la ment el bloquegi. Quina culpa té
l’ànima que la ment sigui tan humana i el cor tan espiritual. Quina culpa tinc
jo de tenir aquest tres blocs discutint-se a diari.
L'acompanyant
Es van posar a caminar
muntanya a munt. Ella, rovellada com estava de temps de quietud, va tornar a
experimentar la grata sensació de l’aire, les olors i les sensacions oblidades.
Va aguantar estoicament fins arribar al cim. Allà es va trobar a ella mateixa i
les seves il·lusions. Mentre baixava per tornar al punt de partida va entendre
que no era el caminar que feia sentir-la viva, sinó la companyia d’un silenci
respectat per l’acompanyant que l’havia escollit per viure aquell retall de
vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)