dijous, 31 de gener del 2013

Secret?


El secret de la mort es troba en el cor de la vida.
Aquestes paraules tan clares escoltades en una conferència no m’han aclarit gens les meves inquietuds. Tal vegada, no sóc ni prou llesta, ni prou oberta mentalment per entendre-ho. Intento regir-me per la senzillesa com a únic protocol, per obtenir el fons real de la meva existència, o sigui la realitat...la meva realitat. Cada persona un ànima, cada ànima un món, cada món una normalitat i cada normalitat diferent. Nombroses vegades, per a no dir quasi sempre, distorsionem la realitat (la nostra) i això ens fa vulnerables o forts, sigui quin sigui el procés viscut o patit. Em pregunto si el secret de la vida és el cor de l’amor.

dimecres, 30 de gener del 2013

Un bon home...


El palmell era rugós, hi havia tota una vida reflectida. Les mans eren grans, bastes, amb uns dits molsuts  i curts. Una zíngara, li estava llegint mentre li anava passant el dit índex per cada solc marcat. Li deia coses que ell assentia breument amb el cap. La zíngara sense deixar anar la ma d’aquell bon home, va alçar la mirada per trobar-se amb la d’ell. Quan anava a desplegar els llavis per pronunciar alguna cosa que l’havia inquietat, ell, amb ulls plorosos es va avançar dient-li que havia encertat en tot, però que això que tenia intenció de dir-li ara s’ho estalvies. Ella va mossegar-se els llavis mentre ell li oferia un somriure obert i tranquil.


Dies més tard, en els diaris sortia un fet insòlit:  Un bon home s’havia suïcidat dintre d’una església. L’havien trobat penjat en una capella petita amb els fils llargs que aguantaven unes làmpades antigues.

La zíngara, no havia vist el suïcidi, el que havia vist era la seva tornada a la vida per repetir un procés que no havia acabat, però ell no li havia deixat dir res més tot i que ella ho havia intentat.

dilluns, 28 de gener del 2013

Soles, Sol...


Era llum d’aquesta que fa gran claror.
Tothom li deia Soles però es deia 
Soledat. Tot va passar massa ràpid, 
massa aviat. El raig d’un llampec 
la va marcar.
Ara brilla més que abans i el raig que la 
va atacar ha caigut a l’oblit d’un infern
pel que no vol tornar a passar.  Ara
tothom li diu Sol però és continua dient 
Soledat.

Avança pels carrers amb un somriure 
als llavis sentint els batecs de tot el que
l’envolta.

Soledat era el seu nom, Soledat és el seu nom.

dissabte, 26 de gener del 2013

ARMARI


Txell Tehàs
Un armari amb dos portes i un calaix a sota . Quan l’armari s’obre és veuen un munt d’imatges de tota mena i de tots colors, el calaix, però, roman tancat. Les imatges no paren de moure’s, el calaix, però, resta tancat.  Una imatge d’injustícia trasbalsa, mes el calaix no s’obre. Una imatge de maltractament rebel·la , mes el calaix resta quiet. Una imatge amorosa encisa, mes el calaix està immòbil. Les imatges hi són totes però les paraules resten absents. Que en fem de les imatges si no podem transmetre amb paraules o lletres el que es veu i es sent?
La visió del món a traves de portes obertes però calaix tancat, provoca putrefacció interna.
La visió del món amb portes tancades i calaix obert, desprèn ferum cargant.
La visió del món amb portes i calaix divergents equival a RES.

dijous, 24 de gener del 2013

Sempre seva...



Ella l’acompanyava sempre, ell la gnorava quasi sempre. Ella, tant anava al seu costat com a davant seu, a vegades també al darrera. El fet era que no l’abandonava mai. Ell ni tan sols l’apreciava, i quan la mirava no li dedicava cap somriure, cap mirada dolça, cap mostra d’afecte. Sempre sola i ignorada es sentia ella. Els dies de pluja no el volia acompanyar, preferia esperar-lo fins que sortís el sol. A ell tant li era, ell no variava mai la seva ruta ni el seu pas decidit. Ella sempre l’esperava a fora. Ell ni s’immutava perquè sabia que era seva, sempre seva. Ella l’estimava de totes maneres. Un dia, però, la va mirar i li va fer gràcia veure-la tan llarga i esvelta, el sol que tenia al darrera projectava la seva ombra llarga i estirada. Aquell dia, ella va ser feliç per primer cop. 

dimecres, 23 de gener del 2013

No em diguis...


Digues que no t’agrado,
però no em diguis que sóc lletja.
Digues que paladeges volar
però no em diguis que sóc gallina.
Digues que no et del·laïta ballar
però no em diguis que sóc sosa.
Digues tot el que et passa pel cap
però no em diguis que sóc jo.

dimarts, 22 de gener del 2013

Propòsits

Pas a pas camino endavant,
però a cada pas deixo un món
que no tornaré a viure per molt
que m’ho proposi.
Pas a pas engendro un present
amb il·lusió, que no és futur
del que podria ser, sinó prematur
del que em proposi.

dissabte, 19 de gener del 2013

Plomes!

Està plovent plomes! Que passa? D’on surten? D’on vénen?
Estic enterrada de plomes, no veig el terra. És un mar de plomes.
I no paren, no paren...Observo arreu però només veig plomes.
Tenen una textura agradable, un color suau . D’on deuen venir....
—Mare meva....Ens quedarem sense àngels!—cridava una veu llunyana—. No tenim àngels!
Miro enlaire i també crido:
—Ah! Però es que tenim àngels de debò?
—Noooooooo! —respon la veu cridant—. Teníem una comanda de quatre mil àngels per enviar a un centre comercial que té sucursals arreu del món i la malèvola màquina de fer plomes està expulsant plomes com una beneita i no hi ha manera d’aturaaaaaaaaaaaar-la!
—Aaaaaaaaah! Deu ser cosa d’àngels—dic amb ironia.
—Ves a la merda!—va cridar la veu.
—No puc! —dic cridant. Estic rodejada de plomes!

La sirena dels bombers s’escolta cada vegada més a prop. Com els àngels no ajudin hi haurà plomes per temps en el petit jardí de la Maria.

divendres, 18 de gener del 2013

Vos i jo...

Em voleu sàvia,
jo us vull creure.
Vos sou el mestre,
jo, l’alumna.
Em parleu del sol,
jo escolto la lluna.
Em canteu la pau,
jo sento la guerra.
Realment qui sou?
Jo no sé qui sóc!
En sou jo?
En soc vos?
Em mireu amb dolçor,
us observo amb por.
Un punt mig voleu,
els extrems jo veig.
Algun dia…em dieu!
Algun dia…us dic!
No hi ha pressa, dieu,
jo en tinc molta, crec.
La fe vostre,
és el meu aliment.

dijous, 17 de gener del 2013

Haikus....llibres!


Parlen sense so.
Diuen amb intenció de ser.
El món dels llibres.

Pensaments subtils,
idees escabroses.
Llegenda i faula.

Princeses, reis, nans,
bruixa, poma, bosc i verí.
Conte: Blancaneus.

Lletres, punts i espais,
historietes i relats.
Poder d’evocar.

dimecres, 16 de gener del 2013

Postals des dels límits!





Hola amic meu,

T’escric des de la fi del món. Això d’aquí està molt bé, hi ha actes molts diversos i la gent és tal com és, sense cap disfressa. Els diàlegs són molt interessants i la solidaritat està a l’ordre del dia. El dia i la nit convergeixen junts. Pots fer i desfer i ningú et jutja, la maldat sempre és bona i l'alegria no decau mai. Si t’ho he de descriure en una paraula seria : VIDA.

T’espero!

Sam

*********************************************************



Estimat amic meu,

Et responc des del principi del món. Això d’aquí és un caos, hi ha guerres declarades en mots de fronts. La gent no és el que diu ser. Els nostres diàlegs són a base de crits i l’egoisme personal ho domina tot. El dia i la nit estan molt distanciats. De dia surten els maquiavèl·lics i a la nit els tronats. No pots fer el que vols i si el que volen. Tothom està vigilat per tothom. La maldat és molt destructora i l’alegria no es veu massa sovint. Si t’ho he de descriure en una paraula seria: MORT.

Espero que no vinguis mai,

Dan

dilluns, 14 de gener del 2013

Ulls negres


A través dels teus ulls negres
veig el món des d’un lloc rar;
les idees passant arreu,
els pensaments neixen ràpids,
les ganes no tenen fre.
Em carrego de tots ells,
penetro al fons de la teva mirada
i guaito un món diferent al meu.
Veig el sol com un vaixell,
els arbres com grups d’ocells,
l’aigua com fascinants núvols,
les pedres com animals,
les flors com gotes de pluja.
Sento el vent com esperança,
la set com a coneixença,
la por com una resina
I em veig a mi com incendi
ofegat amb les mateixes brases.

divendres, 11 de gener del 2013

Far de terra

Dedicat a Residència Els Avets, llar per gent gran.

Rodejada de pins i enmig del món,
hi brolla una casona dalt d’un turó.
Està banyada de natura i coberta del color.
La llum dels finestrals desprèn caliu
al caure la nit, i ens murmura
que l’amor és a dins mentre la pena és queda fora.
El cel d’ Els Avets, és el mar dels estels
i el far lluent de la nostra gent.
Tant el cel, com el far i el mar
omplen la postal d’aquest quadre vivent.

dimarts, 8 de gener del 2013

La pau del firmament


Vaguejant en el no res
he caminat per un circuit
il·luminat amb estels.
Era ampli, incolor, buit
així és la pau de l’univers.
El vol d’un meteorit
ha rebentat la bombolla
i la patacada ha estat
esmorteïda per tota
les fresses sense pietat
que pul·lulen pel subsòl .
M’he quedat sense la pau,
sense el firmament i plena
de sorolls arrabassats.

dilluns, 7 de gener del 2013

Engranatge


No encerto viure en aquest món,
no m’és fructífer. Que puc fer
sinó viure-hi amb força i coratge.
Intento acoblar-m’hi , ho juro,
mes hi ha jorns que crec que no sóc
ni tan sols una vida, més aviat
un engranatge que no ha anat
mai bé del tot. Però com que en sóc
part de la cadena no puc
més que seguir cercant  aquest
ínfim punt on la vida i jo
ens fonem per alleugerir-nos
de l’espai, el temps i la mort.

dissabte, 5 de gener del 2013

QUI SÓN?


—Són tres reis, diuen, un de blanc, un de ros i un de negre.
—Per què la diferència?
—Quina diferència? Tots són reis!
—La diferència entre blanc, ros i negre!
—Ah! Perquè els nens d’arreu tinguin un rei a la seva versemblança...
—I els xinesos?
—Ells no són catòlics! No els hi fan falta els reis d’orient!
—Ah no? Doncs ells pertanyen a “oriente”.
—Sí, són d’aquestes coses extravagants que no s’entenen gaire. Perquè posats a pensar ja em diràs que tenen a veure les joguines que porten aquest tres reis als nens d’ara, amb l’encens, l’or i la mirra que portaven en època ençà...
—Ui! Ara ja m’he perdut del tot. Què és això d’encens, mirra i or?
—Són els regals que els tres d’orient van portar al nen Jesús al portal de Betlem...
—I que en va fer de tot això?
—Era simbòlic; l’or honrava a Jesús com a rei del jueus, l’encens  honrava a Jesús com a Déu, i la mirra era la senyal que Jesús era home i moriria...
—Així, primer el van enaltir i després el van soterrar.
—Dit vulgarment sí...però la història en sí és bonica i l’ha han fet durar i durar...