Sempre seva...

Ella l’acompanyava sempre, ell la gnorava quasi sempre. Ella, tant anava al seu costat com a davant seu, a vegades també al darrera. El fet era que no l’abandonava mai. Ell ni tan sols l’apreciava, i quan la mirava no li dedicava cap somriure, cap mirada dolça, cap mostra d’afecte. Sempre sola i ignorada es sentia ella. Els dies de pluja no el volia acompanyar, preferia esperar-lo fins que sortís el sol. A ell tant li era, ell no variava mai la seva ruta ni el seu pas decidit. Ella sempre l’esperava a fora. Ell ni s’immutava perquè sabia que era seva, sempre seva. Ella l’estimava de totes maneres. Un dia, però, la va mirar i li va fer gràcia veure-la tan llarga i esvelta, el sol que tenia al darrera projectava la seva ombra llarga i estirada. Aquell dia, ella va ser feliç per primer cop.