Estic
enterrada de plomes, no veig el terra. És un mar de plomes.
I no paren,
no paren...Observo arreu però només veig plomes.
Tenen una
textura agradable, un color suau . D’on deuen venir....
—Mare
meva....Ens quedarem sense àngels!—cridava una veu llunyana—. No tenim àngels!
Miro enlaire
i també crido:
—Ah! Però es
que tenim àngels de debò?
—Noooooooo!
—respon la veu cridant—. Teníem una comanda de quatre mil àngels per enviar a
un centre comercial que té sucursals arreu del món i la malèvola màquina de fer
plomes està expulsant plomes com una beneita i no hi ha manera d’aturaaaaaaaaaaaar-la!
—Aaaaaaaaah!
Deu ser cosa d’àngels—dic amb ironia.
—Ves a la
merda!—va cridar la veu.
—No puc! —dic cridant. Estic rodejada de plomes!
La sirena
dels bombers s’escolta cada vegada més a prop. Com els àngels no ajudin hi
haurà plomes per temps en el petit jardí de la Maria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada