El
palmell era rugós, hi havia tota una vida reflectida. Les mans eren grans,
bastes, amb uns dits molsuts i curts. Una
zíngara, li estava llegint mentre li anava passant el dit índex per cada solc
marcat. Li deia coses que ell assentia breument amb el cap. La zíngara sense
deixar anar la ma d’aquell bon home, va alçar la mirada per trobar-se amb la d’ell.
Quan anava a desplegar els llavis per pronunciar alguna cosa que l’havia
inquietat, ell, amb ulls plorosos es va avançar dient-li que havia encertat en
tot, però que això que tenia intenció de dir-li ara s’ho estalvies. Ella va
mossegar-se els llavis mentre ell li oferia un somriure obert i tranquil.
Dies
més tard, en els diaris sortia un fet insòlit: Un bon home s’havia suïcidat dintre d’una
església. L’havien trobat penjat en una capella petita amb els fils llargs que
aguantaven unes làmpades antigues.
La zíngara,
no havia vist el suïcidi, el que havia vist era la seva tornada a la vida per repetir
un procés que no havia acabat, però ell no li havia deixat dir res més tot i
que ella ho havia intentat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada