divendres, 30 de novembre del 2012

El joc de Morfeo


He somiat amb un sol verd
que desprenia raigs magenta,
però el més fascinant de tot
ha estat que la terra era blava
i les aigües grogues. De l’esglai,
he fet un crit que m’ha despertat  
dins el somni; el sol no es veia,
la terra era fosca i les aigües inexistents.
De l’angoixa, he fet un segon crit
que m’ha despertat a la realitat;
el sol era groguenc, la terra terrosa
i les aigües blaves.
M’agraden els finals feliços.

dijous, 29 de novembre del 2012

Dues gotes de pluja



—Hola! Que tal? Com et dius?
—Bona tarda! Em dic Gotinelda i tu?
—Gotaglís! Has vist l’enrenou que hi ha hagut amb els representants de la humitat?
—Ostres, sí! Em pensava que vindrien els goticies a posar ordre, sort que ho han arreglat. Quina follia...
—Sí, i tot perquè els del Vapor no se n’havien assabentat de que havien canviat l’hora de la pluja...
—Ah! Era per això? Ara entenc la postura de la Boira, Gotinelda.
—Són quatre gotegats manant, Gotaglís, i no s’escolten, i com sempre, hem de “currar” les mateixes...
—N’hi que ho diguis Gotinelda! Hem d’estar disposades constantment, tan sols perquè ells no saben posar ordre dins el caos.
—Tinc un cosí en el grup del Baf i una vegada em va explicar que entre els de la Calitja i els de la Boira es van ben esbatussar perquè es queixaven de que treballaven més uns que els altres i estaven cobrant el mateix. Hi va haver tanta moguda dintre de la nuvocloa que el gotesident va haver de prendre mesures dràstiques...
—Caram! Que va fer?
—Va avisar als gotegospels perquè entonessin l’himne de la humitat.
—Això són mesures dràstiqueeeeeees Gotinelda?
—Es veu que sí, Gotaglís, perquè quan sona l’himne han de deixar tot el que estan fent i dirigir-se cap els seus llocs, convocant als seus perquè és desenvolupi una tempesta inesperada. És un pacte sagrat que ningú és pot saltar.
—Auuugh! No ho sabia això Gotinelda! Pensava que quan els gotegospels cantaven era per amenitzar el procés de la pluja....que tontina que sóc, sempre als núvols.
—Calla, calla, Gotaglís! Que quan sorgeixen tempestes d’aquestes, és que hi ha follia dins el gotemicicle. Els de la terra es pensen que el temps s’ha tornat boig, però els que s’han tornat bojos de debò són els que ens representen...que amb tal de tocar els “collons” fan “pringar” a tothora a les gotecels.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Comprensió


Tu que ets poema
explica’m els versos
on amb dolços mots
descrius una pena.
Ensenya’m a comprendre
les cavernes ocultes
de les meves escasses
i precàries coneixences.
Alliçona’m la poca llum
que atresoro intensament
per no perdre la ment.
Vull saber, tan sols vull saber!

dimarts, 27 de novembre del 2012

Conte inútil...o no!


Hi havia una vegada un conte que començava així:

Hi havia una vegada un conte que es va convertir en llegenda i aquesta en història. La història explicava que hi havia un conte que havia sortit d’una llegenda, i la llegenda deia, que hi havia una història que parlava d’un conte. El conte parlava de un príncep groc, la llegenda d’un soldat vermell i la història d’un home honest. Tant en el conte com en la llegenda i també en la història, el protagonista es deia Gunix. El conte deia que en Gunix era un príncep ambiciós i sense cor. La llegenda explicava que en Gunix era un soldat valent i sense por. I la història parlava d’en Gunix com un home honest, però sense aplom. En els tres relats el final va ser el següent:
En el conte, en Gunix va ser assassinat per un altre príncep ambiciós i sense cor.
En la llegenda, en Gunix va ser ferit de mort per una altre soldat valent i sense por.
En la història, en Gunix va morir-se de vell com un home honest i sense aplom.

dilluns, 26 de novembre del 2012

HOLA!


—Hola!—va dir ell.
—Hola! Ens coneixem? —va respondre ella.
—No, no crec...
—Ah! Com que em saludes!
—T’estranya?— va preguntar ell.
—Una mica, la veritat!— va dir ella.
—Per què?
—Estic acostumada a que em saludin les persones que em coneixen tan sols.
—Quina tonteria!—va exclamar ell—Tenim la gran sort de comunicar-nos amb la llengua del país i no ho aprofitem...
—Home!—va dir ella—Si anéssim saludant a tothom pel fet d’usar la mateixa llengua pararíem tots bojos, i aleshores no hi hauria temps de poder observar. La comunicació també pot ser no verbal, saps.
—I tant que ho sé! Però t’has oblidat d’un petit incís...
—Ah sí? Quin?— va preguntar ella.
—Que estàs recolzada a la porta del meu cotxe...i no puc entrar, i sí no et saludo, seria molt brusc per a mi donar-te una empenta per apartar-te...i ja no dic per a tu.
—Oh! Oh! Oh!
—Vols prendre un cafè?— va preguntar-li ell.
Han passat 25 anys des de la salutació, i avui celebren les “noces de plata” en un petit restaurant anomenat “Saluda’m”.

dijous, 22 de novembre del 2012

BLAU


No sé si mires el blau de les aigües mortes
o bé el blau d’unes aigües mogudes,
però sigui el que sigui el que mires
no t’oblidis que l’intens blau ets tu.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Elles i jo


Quan el dia m’ha deixat sola,
la nit passa a ser infal·lible.
Marxaria amb les grans estrelles
però també me n’adonaria
que la seva llum és tan sols
un projecte d’elles i que elles
estan mortes, apagades, com jo,
però visibles a tot ull retardat.  

dilluns, 19 de novembre del 2012

Què soparem avui...reina?


—Histèrica! Estic histèrica!—cridava per la casa la Mei anant d’una cambra a l’altra.
—Aquest és el teu estat natural, reina!—va dir en Roger quan aquesta va entrar a la saleta on ell estava llegint el diari tot fumant un puro.
—Com potser que hagi fet una cosa així la Teia.... Perdona?... Que m’has dit?
—Que és ben natural.... reina!
—Ah! Així m’entens oi?
—I tant Mei! Jo també ho estaria.
—I per què no ho estàs, doncs?
—Perquè estic en el meu moment de repòs!
—Però n’hi ha per estar-ho!
—Sens dubte reina!
—Bé, així  si truca la Teia ja saps que has de dir-li. Quina barra que té, quina poca-vergonya... Roger, me’n vaig a la reunió de l’associació.... Adéu...serà cara dura la noia?...ja m’ha donat el dia!
Després de que la Mei sortís rondinant per la porta va sonar el telèfon.
—Si?
—Hola Roger! Saps si està enfadada la Mei?
—I ara! No dona! Ho ha entès perfectament!
—Gràcies a Déu! Estava patint perquè no sabia quina reacció tindria amb el que vaig dir i fer.
—Ben tranquil·la Teia!
—Gràcies Roger, em trec un pes de sobre! ... Ens veiem. Adéu!
—Adéu Teia, i tranquil·la!
Quan la Mei va entrar per la porta dues hores després, aquesta li va preguntar a en Roger si havia trucar la Teia.
—Sí, no fa pas gaire...
—Li has deixat clar el que pensem, oi?
—I tant! Ha quedat ben servida la dona...
—Bé, no hi ha res com deixar les coses clares.
—I tant reina!.. Que soparem avui?

diumenge, 18 de novembre del 2012

A prendre pel cul...


...va dir una vegada un ésser gris i llefiscós.

Els que estaven allà, ens immunes i fastigosos es van quedar garratibats.

—Me n’he cansat de ser pura merda...

...va seguir dient l’andròmina.

Els que seguien allà, ens pestilents i soporosos van al·lucinar.

—Però mentre vosaltres m’envolteu no podré  renovar-me...

...va  acabar dient el repulsiu.

Els ens que ho van entendre van marxar deixant una estela nauseabunda i pestilent.

La resta d’ens no es va moure, no eren ningú sense la merda.


dissabte, 17 de novembre del 2012

Cianur


No t’amaguis del món
encara que t’ofeguis.
Passa sempre pel pont
i sigues un bohemi
sense cap amargor.
Converteix-te en un geni
viu i captivador
i oblida’t de la por,
que tan sols és tòxic
aliment que podreix
el nostre món intern.



divendres, 16 de novembre del 2012

Impotència


Com dir-te que el cel és blau
I el bosc de color verd,
si quan tanco els ulls per
veure-ho tan sols et veig a tu.

dijous, 15 de novembre del 2012

LLACUNA


Voldria nedar per sobre l’aigua
i volar per sota terra.
Voldria menjar aigua fresca
i beure’m una flor.
Amb petits mots voldria,
fer imperiosament palpable
el que viure no és possible.


dimecres, 14 de novembre del 2012

ArrandeterrA

Pels meus amics de:     http://www.arrandeterra.cat/

T’observo!
Penso que no em veus.
Et vigilo!
Però els teus sentits t’avisen
de ma presència enmig de les
branques de la figuera.
No et vull trasbalsar!
Tan sols et vull aguaitar
accedint a tu perquè m’omplis
de la teva magnitud,
de la teva noció del temps
de la teva visió de l’espai.
Vull sentir com tu!
La solidesa del teu cos
no es pot equiparar amb res
que no sigui noble i ferm.
Vull vibrar com tu!
La teva escalfor és un fil daurat
que em penetra fins el moll de l’os
com si d’un raig energètic es tractés.
Vull somiar el que tu somies!
El món dels teus ulls
és igual a un tot  intocable
i vull entendre aquesta
solemnitat que en desprens;
cavall roig d’arrandeterra.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Pare nostre...


Pare nostre, que esteu enlloc:
és malvenut el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre amor,
fent així la nostra voluntat,
tant a la terra com en el mar.
La nostra fam de cada dia,
traieu-nos-la, Senyor, cada dia
I perdoneu a la cúria pontifica que us utilitzen en benefici propi. No així com nosaltres
que no sabem revelar-nos davant tanta aberració.
I no permeteu que nosaltres caiguem
en la mateixa espiral que ells, ans
deslliureu-nos de qualsevol idea vinguda
des del poder, la fama i l’egocentrisme.
Amén.

dilluns, 12 de novembre del 2012

DOS


Eren dos!
Estaven reposant en una petita branca de la figuera. Escoltaven les veus dels que passaven pel costat del rierol. De sobte, una tonalitat els va commoure, mai l’havien escoltat. Era un so de color ambarí amb connotacions taronges. Feia la olor dels clavells grocs acabats de regar.
Paralitzats es van quedar!
La melodia els envoltava com una capa de seda blanquinosa. No sentien fred, tampoc calor, tot els hi semblava perfecte, tot era clar, tot era radiant....
Els dos colibrís s’havien enamorat! 
S’havien enamorat d’una brisa arribada d’enlloc.



dissabte, 10 de novembre del 2012

divendres, 9 de novembre del 2012

AVUI PRESENTACIÓ


Avui a les 21h presentació de la novel·la curta:  


Lloc:     Llibreria-Teteria Amalgama
C/Francesc Ciurana, 17
Girona


dijous, 8 de novembre del 2012

MARE

Difícil entendre el gest de la vida,
en un sospir, en un petit moment
l’ombra de la llum apareix tenyida, 
perfilada. Saps que has de dir adéu.
El botxí de la vida és la vida.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Sanatorium


El passadís de mosaic blanquinós amb juntes de fil d’or,
separen cambres habitades de bona noves o difícils moments.
Les circumstàncies es solapaven mentre un transit imparable
de dansarines blanques cobreix les necessitats sol·licitades
dels hostes que habiten en els quatre metres quadrats
que han adquirit per propi dret o bé per dret a viure.
Les expressions mudes delaten esdeveniments
no acceptats i empassats coll avall sense cap més funció
que la de fondre’s amb els àcids de l’estómac afamat de res.

dijous, 1 de novembre del 2012

Encreuament de terme


La senzillesa és la néta de l’amor
i la filla de la humilitat.
L’altivesa és la néta de l’odi
i filla de la supèrbia.
L’amor és va casar amb la tendresa,
que era néta de l’afecte
i filla de la delicadesa.
L’odi és va casar amb la ràbia,
que era néta de l’enuig
i filla de la tírria.
L’amor i la tendresa
van engendrar a l’encant,
mentre que l’odi i la ràbia
van parir al ressentiment.
L’arbre genealògic creixia
i mentre unes branques anaven
creixent ofenoses i lliures,
les altres anaven quedant
sotmeses i fosques.