—Histèrica!
Estic histèrica!—cridava per la casa la Mei anant d’una cambra a l’altra.
—Aquest
és el teu estat natural, reina!—va dir en Roger quan aquesta va entrar a la
saleta on ell estava llegint el diari tot fumant un puro.
—Com
potser que hagi fet una cosa així la Teia.... Perdona?... Que m’has dit?
—Que
és ben natural.... reina!
—Ah!
Així m’entens oi?
—I
tant Mei! Jo també ho estaria.
—I
per què no ho estàs, doncs?
—Perquè
estic en el meu moment de repòs!
—Però
n’hi ha per estar-ho!
—Sens
dubte reina!
—Bé,
així si truca la Teia ja saps que has de
dir-li. Quina barra que té, quina poca-vergonya... Roger, me’n vaig a la reunió
de l’associació.... Adéu...serà cara dura la noia?...ja m’ha donat el dia!
Després de
que la Mei sortís rondinant per la porta va sonar el telèfon.
—Si?
—Hola
Roger! Saps si està enfadada la Mei?
—I
ara! No dona! Ho ha entès perfectament!
—Gràcies
a Déu! Estava patint perquè no sabia quina reacció tindria amb el que vaig dir
i fer.
—Ben
tranquil·la Teia!
—Gràcies
Roger, em trec un pes de sobre! ... Ens veiem. Adéu!
—Adéu
Teia, i tranquil·la!
Quan la Mei
va entrar per la porta dues hores després, aquesta li va preguntar a en Roger
si havia trucar la Teia.
—Sí,
no fa pas gaire...
—Li
has deixat clar el que pensem, oi?
—I
tant! Ha quedat ben servida la dona...
—Bé,
no hi ha res com deixar les coses clares.
—I
tant reina!.. Que soparem avui?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada