El seriós pianista, l’entusiasmat baix i el
somrient bateria em van assaltar l’ànima. El meu cos restava assegut a la
cadira vermella intentant seguir el ritme que anava augmentant notòriament. Els
peus m’anaven per lliure, les mans se’m tornaven guillades procurant seguir el ritme frenètic d’un jazz
tocat amb energia imperiosa i aclaparant. Ells ulls no podien estar-se`m
quiets. El meu esperit ja era molt lluny de mi, molt lluny de tot, de tot el
que tenia sentit. Em vaig trobar volant per un paisatge desconegut, farcit d’ombres
i misteri. A la fi havia succeït el que perpètuament havia esperat; fondre’m
amb l’energia del moment. Les notes ploraven la cadència musical, i jo
m’impregnava del plor que corria amunt i avall, deixant a cada segon una mica
de la seva vida com entonació musical.
Els mots són petonts o espines com les gotes de pluja sobre la cara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada