dilluns, 31 d’octubre del 2016
dissabte, 22 d’octubre del 2016
Disfrutant...que no gaudint ;-)
Cantava com una possessa mentre es
banyava, tenia molt mala veu, però ella seguia i seguia, sobretot amb les
cançons italianes. Era una creu que ningú havia d’aguantar, ja què vivia sola.
Un dia, quan estava cantant a ple pulmó una cançó de la Rita Pavone, es va
ennuegar amb l’aigua de la dutxa que li va entrar a la gola sense que ella
pogués reaccionar. Ni un minut va passar fins que va caure fulminant a terra
morta per asfixia, això és el que va declarar l’autòpsia practicada. Ella, però, ni
se n’havia adonat que s’havia mort i
seguia cantant mentre es banyava i dutxava.
dijous, 20 d’octubre del 2016
Visca els llestos!!!!
Quan vaig llegir una frase
expressada per Vincent Van Gogh que deia; “Si escoltes una veu dins teu que diu
que no pots pintar, aleshores pinta, i la veu serà silenciada”. De sobte vaig
pensar—Nena, aquesta veu que sents tu, també l’has de silenciar!
Dit i fet, quan la veu em va
dir:—“No facis cap cigarreta”, aleshores vaig encendre el “cigarro”, i voilà,
la veu es va silenciar.
Hi ha gent molt i molt llesta que
ajuda a gent molt i molt ignorant!
Font del dibuix: Neda
dimecres, 19 d’octubre del 2016
Non esiste l'amor
Asseguda en un balancí davant del
finestral, respirava al so de la música que arribava de l’Spoty Free on ella tenia seleccionades veus i musica al seu gust.
Sospirava breument per trobar la “xispa” que la feia sentir tan bé. No sabia
que ho provocava, però tenia tants moments d’èxtasis escoltant la música que
tan li agradava que no entenia com sobrevivia a tots els moments gratificants
que algunes notes li transmetien. La veu dels cantants la torbaven i sabia que
si existia el cel, aquest seria així. Era feliç, ella és feliç, perquè ella sóc
jo.
Pintora: Lyse Paquette
Pintora: Lyse Paquette
dilluns, 17 d’octubre del 2016
Història de tardor
Quan ella va dir —“Bona tarda!”, a l’entrar a la botiga, els ulls d’un
client que estava llegint una etiqueta de vi d’importació van quedar immòbils.
Aquella veu, dues paraules tan sols, el van atrapar. Mirant el tall petit de
paper blanc escrit, que ara li importava ben poc, va començar una lluita interior on la ment li deia que seguís llegint, mentre el cor li deia que mirés
a la propietària d’aquella musicalitat de veu que li havia travessat el cor.
Mentre estava discutint amb si mateix, el botiguer va preguntar —“ A qui toca
ara?”. Un silenci breu, acompanyat
seguidament de la veu d’ella dient—“A aquest senyor!”. Ell no es va moure ni un
mil·límetre mentre el botiguer va afegir—“Disculpi, el puc ajudar?. Ell,
aleshores es va veure perdut, va fer un tancament d’ulls tot respirant
profundament i alçant el cap se’l va mirar tot responent—Ho dubto! El botiguer
amb ulls sorpresos va dir—Ho provi?. Ell, sense mirar a la dona de la veu,
somrigué i digué — La vull a ella!. El botiguer, torçant el cap, va respondre
sense preàmbuls—No depèn de mi, senyor! Ell, sense apartar la mirada dels ulls
del seu interlocutor va afegir—Ho veu, com no podia ajudar-me!
Pintora: Francine Vaysse
dissabte, 15 d’octubre del 2016
"marialluïsa"
Compte una vella història que en un lloc molt remot vivia una família molt
humil. S’alimentava de la seva pròpia collita i bevia de les aigües
cristal·lines d’un pou profund. Un dia la mestressa de la casa va anar a
recollir herbes medicinals per a fer remeis casolans. Mentre recollia “marialluïsa” va veure que de la terra en sortia un tros petit de llautó. Va regirar la sorra per a veure que era i es va
trobar una làmpada àrab. Hi havia unes inscripcions il·legibles i unes pedres
precioses color ceruli que l’envoltaven. Un cop a casa va agafar la aquella
meravella i es va posar a netejar-la amb delicadesa. Absorta com estava i
enlluernada per la brillantor de les pedres no va veure que del forat petit en
sortia una espècie de fum blanquinós. Quan la va tenir ben lluent la va
col·locar en el centre de la taula. El geni sortit d’aquella làmpada la va
estar observant en tot moment sense que ella se n’adonés de res. El que va fer
aleshores aquell geni va ser l'acte d’amor més pur vist mai. No es va mostrar a
ella, ni li va fer demanar els tres desitjos que tenien com a obligació els
genis. El geni va entendre que aquella dona ho tenia tot; tranquil·litat, vida
i amor. Si els genis no concedien tres desitjos a la persona que els
alliberava, perdien tota la seva fortalesa i màgia, convertint-se en poques
hores en una pedra. Aquell geni va decidir que no malbarataria la vida d’aquella dona
amb coses materials que li pertorbessin la seva felicitat.
L’endemà, la dona, mentre escombrava, va trobar una pedra sota un petit
moble on hi guardava les seves relíquies, que no eren més que un mocador de sa
mare i un llibre de son pare. Era una pedra negrosa i no entenia com havia anat
a parar allà a sota. La va agafar per a tirar-la al pati, però quan la va tenir
a la ma va notar una sensació de protecció envers a la pedra. Se la va mirar i
amb un somriure va la va posar junt al mocador i el llibre.
Pintor: Ruben Crespo Perez
dijous, 6 d’octubre del 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)