La
Regina no deixava de mirar per aquell forat
fosc
de la paret de la cambra de l’hotel.
El
seu company estava intrigat, ja que ell
d’amagatotis
també hi havia mirat i no hi
havia
vist res més que foscor. Ella, no obstant,
estava
embovada. tenia les dues mans plasmades
a
la paret amb un ull tancat i l’altre observant
per
aquella rodona. De sobte, ella va retirar
 |
| Silente |
el
cap un pam enrere i se’l va mirar.
—És
espectacular el que hi ha a l’altre costat Clement!
—Però
sí és un forat fosc, ja m’hi he fixat....
—Bé,
de claror no n’hi ha gaire, però Déu n’hi do el que s’hi veu!
—A
veure deixem tornar a mirar-ho...
Ella,
es va arraconar una mica i va observar-li la cara.
—Regina!
Aquí no es veu res!
—Ja
ho sé! Era per comprovar que la curiositat si que et pot,
i
indirectament he sabut que tu ja havies mirat abans que jo.
Al
mati, en una visita guiada amb els del grup de vacances, havien anat a visitar
un castell antic. En Clement davant de la gent s’havia vanagloriat de que ell
no tenia la necessitat de fer el tafaner davant de res.
La
Regina li va fer menjar les paraules en una petita demostració innocent. Ja
feia temps que havia descobert que les discussions no la portaven enlloc amb en
Clement. Havia descobert que havia de demostrar-li amb fets si volia ser escoltada.
2 comentaris:
Tots som una mica tafaners. Potser és l'èxit de les sèries de tv i de la literatura en general?
Fita
No és la tafaneria Xavier, és el fet d'evitar una discusió amb fets.
Publica un comentari a l'entrada