L’havia cagat, com sempre, no tenia remei. L’entenien pel
que deia no pel que volia dir. Era el seu sinó de vida. No s’hi acostumava mai.
Els que la coneixien li deien que no canviés, però ella encara que ho hagués
intentat no hagués pogut fer-ho, era una
creu que portava des que va néixer. Abans s'hi amoïnava, ara però, somreia i
reia perquè la interpretació que agafava l’interlocutor el portava directe a
fugir. La “bogeria” és difícil de digerir quan surt dels paràmetres
convencionals.
I·llustradació Gil Elvgren
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada