Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Llavors



Les llavors plantades a les roques blanques
del paratge del darrera de la casa, havien brollat.
La gent del poble que la va difamar amb el mot
de “loca” abaixava el cap quan se la trobava
pels petits carrers del poble. La Selda, amb paciència,
Toni Salerno
havia anat introduint minúsculs grans a les imperceptibles
ranures d’aquelles pedres blanquinoses. A la primavera,
unes branquetes fines van començar a manifestar-se
per tots els granits. Les flors que van aparèixer dies
més tard van il·luminar tot l’indret amb els seus estigmes
transparents i forts com una roca. La “loca” amb la seva
obsessió de fer alquímia no va preveure’n el resultat final.
L’energia que enviava el sol a aquelles flors tan exòtiques
s’ajuntava amb l’energia que les pedres van aportar, per la
qual cosa unes petites explosions es van anar produint
indefinidament durant tota l’estació. Ningú si va poder
apropar, perquè el volum de roques petites i esmicolades
que sortien volant en totes direccions s’incrustaven a tot
el que trobaven en la seva trajectòria. Tots aquells que
la van difamar i despès ajupien  el cap quan la trobaven,
ara, l’increpaven. Però cap d’ells, ni tan sols un, es va voler
informar de tot aquell procés eixelebrat i la història
va acabar essent una llegenda amb el pas dels anys.
Els noms de tota aquella gent no van perdurar, en canvi
el de la “loca” sí. Ella va donar vida a una bona narració
de vora el foc a les nits d’hivern i a les tardes d’estiu.