Noto les lloses sota els meus peus, són grises i tristes. Però l’assumpte
també és trist i opac. El xiuxiueig de
la gent a la sala d’espera és inexistent, més s’aprecia a les seves cares que el mormol va
per dins. Si prenc atenció, crec que els podria sentir. Aquí no hi ha ningú que
no vingui a buscar informació i ajut. Un ajut que necessita de la burocràcia. D’aquesta
que no hi entenem res i de la que sempre
falta algun document. Un paper que ens donarà el resultat que volem. I un com
aconseguit, intentarem anar oblidant el
que ens ha dut aquí. La vida seguirà per a ell, seguirà per a mi i seguirà per a tots els que estan aquí.
Els mots són petonts o espines com les gotes de pluja sobre la cara...
1 comentari:
Pim....
Publica un comentari a l'entrada