Estat

Hi ha una tristesa penetrant quan et toquen parts del cor que estan malmeses. Lluitar contra això no és possible. Has de sentir-ho, patir-ho i esperar que amb els dies vagi minvant , i esperant que el dolor es vagi convertint en una ferida més de las que ja té. No és fàcil viure quan es sent tant, gens fàcil. A vegades penso com he pogut arribar fins aquí essent tan vulnerable, però aleshores he comprés que no hi ha res sense el seu contrari; tristesa-alegria, llum-foscor; blanc-negre; pau-guerra.... vulnerable-fort.

Ilustració: Ignoro l'autor.

El sigil del món

El silenci del món és la meva passió. Quan la música i les veus dels que canten em transporten a un món dolç, tendre, pràctic, emotiu i viu. On tot és factible i sa. El silenci del món és la passió de tota ànima xarbotada pel soroll dels humans sense sentit, plenes de dolor i manipulació. Vull viure el silenci del món cada dia i a cada moment. El silenci del món em fa feliç. El silenci del món em fa viure de veritat.

Ilustració: Ignoro l'artista.

Sense poesia

Tu i jo no som pas més que un cos que no hem triat, o sí, ves a saber, tenim tanta desconeixença de com hem arribat aquí, en aquest món tan planer i esfèric alhora, que ignorem el que ens fa més o menys humans. L’ànima o l’esperit, no ho sé encara, és el que ens fa sentir i viure. Tu i jo, som peribles i molt vulnerables, però ens creiem que som el que no som. Tu i jo, sinó ens morim per causes vàries acabarem en una residència, d’igual manera que vam començar en un col·legi. Per l’escoles hi ha mestres, per als  geriàtrics hi ha gerocultors. En totes bandes hi ha treballadors, i com a tal hi ha els que treballen per feina i els que hi treballen per vocació. En les dues ho he vist i ho he viscut. A les escoles poden traumatitzar a un nen i en els geriàtrics poden enfonsar a un avi. A les feines no s’hauria de demanar títols, sinó vocació demostrable. Estimo als nens, però estimo molt més als avis. Ells tenen molt per dir i poc a fer. Escoltar-los i ajudar-los en el seu dia a dia és tota una aventura, doncs el seu cos ja no respon. Els gerocultors són les seves mans i els seus peus, per la qual cosa la delicadesa i el contacte hauria de ser la premissa principal. S'ha de tractar  bé a la gent gran, perquè ells són el mirall del que arribarem a ser.

Pintura: Desconec l'artista.

Pi curiós

Vés al cinquè pi, no és una prova de gincama on vas de lloc en lloc per rebre noves instruccions o recollir alguna cosa que et pot servir per la següent prova, no, no és això. Bàsicament és un indret on no hi vas mai pel teu propi peu. És una zona concreta on normalment t’hi envien o hi envies per raons vàries. No sé si algú l’ha trobat mai aquest coi de pi, però el que si sé, és que hi ha molts que hi són en camí. Les traduccions literals són nefastes, enganyoses i sense sentit.

Il·lustració: agua PNG diseñado por 588ku de  <a href="https://pngtree.com/">Pngtree.com</a>

La societat al descobert

Quan va saber la veritat va acceptar la mentida. Ella, la mentida, no era més que un embolcall  per amagar la realitat que no era més que un piló de cèl·lules buides i fosques que no sabien que havien de fer, aquestes havien aprés a imitar a les que tenien al davant, però no sentien, ni s’emocionaven, eren paràsites dins un cos materialista, interessat i perquè no dir-ho; repugnant.

La veritat no et fa fort, la veritat no en fa valent, la veritat et fa conscient del món on vius.

Il·lustració de Chris Thornley

La Moia

Ni ella ni els que l’envoltaven podien entendre com li podien passar tantes coses només sortir per la porta de casa. Ella ja se n’havia fet el càrrec, no ho entenia però ho acceptava. Havia arribat a la conclusió que li havien adjudicat àngels “guasons”. Ella es deia Moia. Aquella tarda va decidir anar a rentar el cotxe perquè estava ple de pols per haver passat per carrers sense asfaltar, això que vivia ala ciutat. Va anar en aquells llocs on poses una moneda i pots fer “prevalavado-lavado-aclarado-brillo” si anava cagant llets, n’havia aprés sense ensopegar, després de varis intents. Però aquella tarda va ser diferent. Es va col·locar davant la màquina dels botons amb la moneda a la mà sense pensar en res més que havia de fer un marató si volia fer els 4 en 1. Va posar la moneda, va prémer el primer botó, que era taronja, però es va oblidar d’una cosa bàsica; agafar aquell pal llarg on l’aigua sortia a xorro i amb mola llet. El resultat va ser ella ben “prelavada” i la manega aquella després de netejar-la amb ella de dalt a baix va fer un gir inesperat i es va colar per dalt a l’altre costat on els cops del ferro anaven com tambors de festa. Un usuari que estava rentant el seu cotxe de dins, si va acostar i al preguntar-li si estava bé, mentre la mànega anava rentant a la cabina del costat i picant com una boja tot el metàl·lic que trobava. La Moia, regalimant sabó i aigua des del cap fins els peus li va dir que tot estava perfecte, que ja estava neta, que nomes li faltava esbandir-se quan  la senyora mànega estigués de fer el “prelavado” a la cabina del costat. Però amb que ella no havia comptat era que un cop va acabar de fer disbarats aquella boja és que no la podia passar al seu costat perquè s’havia escolat per dalt i el que no volia era posar una moneda i prémer el botó d’”aclarado” perquè la beneita tornaria anar al seu puto aire. Va tornar casa ensabonada i amb el cotxe ple de pols.

Doble AS

No fumava herbes, tampoc s’alcoholitzava, però el seu dia a dia era una muntanya russa. Tal com deia la cançó de l’Antonio Flores “viajar sin moverse del sofà...”, era una experiència estrambòtica, i perquè no dir-ho també: raura, ruara, rara.... hòstia! Ningú més que ella mateixa podia entendre-la, i a vegades ni això. Un món particular, una vida sentida, unes emocions a flor de pell, una suavitat extrema i un comprendre ben diferent de tot. Avançar a un pam de terra no tenia sentit, però molt menys en tenia tocar de peus a terra. La vida en sí, no és com li havien venut, ja no la comprava més, ara anava a comprar als encants, es nodria d’experiències reals que li arribaven i s’interessava per tot el que no entrava dins la matrix.

Autor pintura: José Manuel Merello

Nua i vestida

Era impulsiva i melancòlica, les emocions la dominaven abans que el fred cervell racional actués. Riallera, tossuda, bromista, irònica, sense maldat i amb un baròmetre d’empatia massa alt. Era així, tal qual, difícil de comprendre. Difícil de seguir-la, difícil d’aturar-la. Se li trencava el cor amb cada mal gest rebut, amb cada ànima superba  i amb la veritat absoluta, amb cada “xasco” rebut per no entendre la seva ironia davant la vida i les circumstàncies. Amant de les minories, inconformista amb el que li havien ensenyat a les escoles com a borregos i intuint que més de la meitat era una fal·làcia. La música i el ball eren la seva medicina en aquest món “quadrat”. Li importava ben poc o gens que la espiessin per wassap, per face, etc...tal com anunciaven molts missatges rebuts. Li era indiferent, es moriria igual. Malparlada en moments concrets i no tan concrets. Saltava com una “llagasta” quan la volien fer combregar amb culpes que no li corresponien. Es rebotava davant qualsevol injustícia per ínfima que fos. No entenia el món sense l`humor, inclús en els pitjors moments. Era una explosió, n’era conscient. Després de retenir-se durant anys va explotar emportant-se per davant a tot el que la rodejava. Havia perdut molt essent tal qual, però havia descobert que havia guanyat molt més en salut i amor, en diners no, però que eren els diners comparat amb que l’estimessin tal qual era. No era. És. Sóc jo. Sóc així, aprenent a viure amb aquests defectes i virtuts!

Orgasme

No és química de cos, és química de sentits. Quan dones la ma al teu ballador, aquest te l’agafa dolçament posant-te l’altre ma darrera l’esquena. Aleshores, et sents protegida i lliure al mateix temps. El ballador, et porta per tota la pista seguint les notes musicals i és llavors quan et converteixes en una fulla que és arrosssegada per un vent càlid i amorós. Tanques els ulls i sents que ja no t’importa res, tan sols vius, sents,  voles. Climax de sentits portats al límit.

En llatí : narcissist

Ella el mirava, l’observava, ella era totalment conscient que ell estava malalt,. Ell no ho sabia, però, ell era el melic del món. Tampoc podia dir-li, ja que representava que ella era l’enemiga en el seu món tancat i adormit. No podia fer res per despertar-lo. Ho havia provat, de moltes maneres i sense èxit. Ella va decidir callar, callar per sempre més mentre veia la destrucció que anava deixant ell pel camí. El pitjor de tot, era que ella també veia l’autodestrucció a la que estava abocat.

Draco, Rosea, Liber...

Resum de resum:

El drac es va menjar a la princesa i Sant Jordi va matar el drac, però no va comptar amb la descendència draconiana a través de la rosa i el llibre. Mentrestant el poble anava creant princeses per satisfer als nous dracs, sant Jordi embogia per no trobar una companya guerrera i anava matant dracs per tot arreu. Era com el dia de la marmota per sempre dels “sempres”.

Pena, penita, pena...

Quan descobreixes que ets un número per a l’estat i que t’utilitzen en benefici propi, comences a percebre el que és la vida en realitat. Te n’adones que et manipulen quan, com i on volen. Tu saps el que vols, saps el que sents. Els humans tenim el do de ser manipulats a conveniència inclús en petits comitès. Quan no acates pensaments col·lectius propers veus clarament que tens consciència pròpia i això t’obre a un ventall de coneixements compartits per una minoria escampada arreu de la terra. És un precipici on caus en picat, però com és tan alt tens temps de pensar i sentir, i quan tornes a tocar terra ferma resulta que no t’has fet mal, tan sols has aterrat al món que vols; pla, sincer, autèntic. Tota la resta és una pel·lícula on som un actor més..

SEMPRE

T’estimaré sempre! És el defecte o la virtut, sé estimar i em costa molt deixar de fer-ho! És el meu sinó. Un somni o la pu... la realitat. Tan se val, és el meu món, de fet, és l’únic món que entenc. La llàstima és que no puc anar predicant-ho al vent perquè em titllarien de “loca”, bé ja ho fan, però la vida és això estimar, estimar, estimar riure i ballar, la resta és pur complement. No hi entenc de color, ni de protocols, ni de rancor, ni de males actuacions. Em sento lliure i plena de nostàlgia bona i d’amor pur. Senzillament és això.

Pintura: Etsy

Bones accions

Dedicat a en Mariano de Ball Avança

Ella es deia Maria, ell Joan. Eren grans, anaven a dinars familiars, al cinema, a passejar, de viatge.... Un dia de tants, el fill d’ell va anar a casa de son pare de bon matí. No responia al timbre, aleshores va entrar amb les seves claus i es va trobar amb la casa buida. El llit estava fet, la cuina neta i el silenci era total. El fill, encara astorat va escoltar que la porta s’obria i va veure al pare que entrava satisfet. Ell fill, com no, li va demanar explicacions, ja que s’havia endut un ensurt de mort. El pare se’l va mirar amb una rialla trapella i la va dir: - Home fill! Vaig a dormir a casa la Maria, per res del món vull que caigui del llit! Però continuaven vivint sols.

Pintura: Vaughan Bass

TU, poses el sabó aromàtic

Escric el que percebeixo a través dels sentits i el senderi...el qual no està abocat als protocols.

Aigua clara

Un munt de rius van baixant creuant unes planícies mancades d’arbres i vegetació que els aturin. Els que tenen sort es filtren per una obertura on l’aigua retorna al seu origen. Altres, però van directes a un precipici on acaben morint per no trobar un lloc on quedar-se. Són rius salats,  anomenats llàgrimes. Neixen en unes muntanyes on el color depèn de la genètica.

Bany de Mots

Una, que no un.

Tenia el sol a darrera, l’escalfor que li arribava a l’esquena la reconfortava, tenia l’ànima ferida, havia descobert un món el qual ignorava que existia. No era un món transparent, ni molt menys honest, com ella havia percebut. Era un món igual al que ella vivia però amb arbres, aire, paraules, música, mar, muntanya i esperança pintat amb pinzellades no definides, on l’aigua de la pluja anava esborrant amb el temps. Sí, li havien violat l’ànima, i amb aquest esquinçament havia tornat a entrar al món real que ella coneixia, el món on ella era tan sols un punt més, entre molts.

Pintora: Lucia Rueda

Lliures o marionetes?

RATES amb noms humans

Són aquelles que es mouen en el nostre entorn i no sabem veure. Es camuflen en perfum, utilitzen protocols, et miren amb ulls de simpatia, es mouen amb elegància apresa. Són rates humanes, el seu interior és podrit i fosc....i el pitjor de tot es que es pensen que són la gran obra de l’univers. Rates de claveguera, i no parlo dels animals, no, aquests tenen la seva funció en aquesta terra, parlo de rates humanes. Són incapaces d’afrontar la realitat que han creat amb el seu cervell infestat de bactèries brutes i pors.

Il·lustració Johnny Gloom

Morir a la glòria!

Anava a aprendre a ballar, ella, de fet, sempre ballava, però volia conèixer més sobre els passos reals de cada estil musical. De cop i volta es va trobar que havia ballat sis hores seguides…no sabia exactament com va poder arribar a tant. Tampoc sap com va arribar a casa…el que si sap es que aquella matinada al llit es moria. Li feia mal tot, el cos no li responia i els tremolors no paraven. En el seu fons intern es va acomiadar de tothom, ja que estava convençuda que l’endemà la trobarien morta al llit, això sí, però, amb un somriure. Mes el que va passar va ser que l’endemà continuava viva, amb molt mal de cap i agulletes arreu. Va pensar que estaria tot el dia al sofà recuperant allò que havia perdut la nit anterior, però el que va passar es que es va tornar a posar música, i la terrassa de l’àtic es va convertir en una altra festa friki. No tenia remei…la música la captivava fins a límits desconeguts.

Amor brut

Vaig saber del camí correcte per la música. Vaig saber que estava en el fals quan les notes eren estridents i no em feien somriure. Pobres aquells que no senten ni les notes dolces ni les estridents, ja que viuen per viure sense més passió que el que li mana el cervell.

Fugida

Estava asseguda en una taula del racó del restaurant, observava la lluna que es veia des del gran finestral. La música que s’escoltava de fons era un fado portuguès. Ella abstreta amb l’estampa de tot plegat no va escoltar el que li preguntava el cambrer, de fet ni tan sols l’havia vist arribar. L’home, en veure-la tan ausent es va retirar. Tot seguit va tornar amb una copa de vi i un plat d’espaguetis a la gorgonzola i ho va depositar a la taula. Ella va reaccionar en aquell moment, mirant-se el plat fumejant i la copa de vi va comentar-li al jove cambrer que encara no havia demanat res, i el noi li respongué que ell tampoc li havia agafat la comanda. Que tot era obra de la lluna i la música, que si tenia alguna queixa es dirigís a elles. Ella amb una petita rialla va entendre que ni el restaurant, ni la lluna, ni la música, ni tan sols el cambrer existien. Estava asseguda sola en un racó d’un petit bar fent anar la seva incansable imaginació.

Personne*

Mira'm si pots! Besa'm si pots! Però no em demanis;  Ni que et miri!  Ni que et besi! La crueltat del teu ser es pur martiri i agonia per a  qualsevol ànima lluitant per una veritat i una realitat inexistent.

Tornero

Hi ha notes musicals que juntes et fan vibrar i t’eleven a un èxtasi inexplicable, ja no dic algunes veus, que travessen l’ànima, l’esperit i creen tsunamis en les venes del nostre cos perible. Quan això passa, saps que sents fins l’infinit i que només voldries no baixar mai més a aquesta terra mundana.

Font seca

Cuidava aquell racó com si li anés la vida. Era un indret petit, amb quatre flors comptades i una petita font on l’aigua feia anys que no brollava. No hi tenia cap record allà, tan sols li agradava la calma que s'hi respirava. L’havia descobert poques setmanes abans del cataclisme que li va provocar una situació inesperada i farcida de foscor. Allí s’hi trobava a gust, allí hi va veure la llum que necessitava, allí la van trobar quan va decidir marxar, però no la van trobar a ella no, sinó la seva roba i les seves poques pertinences. Allà havia deixat el trauma patit. Allà havia trobat el nou camí. Mai més ningú la manipularia ni abusaria de les seves emocions i sentiments. Allà la van venir a buscar qui realment l’estimava. Allà va trobar la pau.

Dins d'una "cargola"

Caminava a contracorrent, l'energia que l'envoltava era més poderosa del que ella s'imaginava. Saltava tanques, tombava murs, torejava la foscor, disfrutava ballant. Un dia, però, es va trobar envoltada de tanques, murs alts, obscuritat i sense música. Havia superat moltes barreras més no havia superat les propies seves. Era una humana més dins un món circular i repetitiu.