Estava asseguda en una taula del racó del restaurant, observava la lluna que es veia des del gran finestral. La música que s’escoltava de fons era un fado portuguès. Ella abstreta amb l’estampa de tot plegat no va escoltar el que li preguntava el cambrer, de fet ni tan sols l’havia vist arribar. L’home, en veure-la tan ausent es va retirar. Tot seguit va tornar amb una copa de vi i un plat d’espaguetis a la gorgonzola i ho va depositar a la taula. Ella va reaccionar en aquell moment, mirant-se el plat fumejant i la copa de vi va comentar-li al jove cambrer que encara no havia demanat res, i el noi li respongué que ell tampoc li havia agafat la comanda. Que tot era obra de la lluna i la música, que si tenia alguna queixa es dirigís a elles. Ella amb una petita rialla va entendre que ni el restaurant, ni la lluna, ni la música, ni tan sols el cambrer existien. Estava asseguda sola en un racó d’un petit bar fent anar la seva incansable imaginació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada