Estava immersa en el sons procedents d’un cd que es va trobar a la bústia
del seu petit apartament. Desconeixia la persona que li havia deixat. Tan sols
hi constava el seu nom davant del sobre, i a dins d’aquest, el cd enigmàtic. Eren
sons remots, suaus, embriagadors, màgics. Restava amb els ulls tancats i amb
els cascos posats gronxant-se en el balancí color cafè del jardí. Quan la
sonoritat va anar minvant fins apagar-se, ella va obrir els ulls i es va veure
atrapada en un espai desconegut, envoltada de gent que ballava sota un sol
càlid . Immòbil i desconcertada va tornar a tancar els ulls i pregant que, quan
els tornés obrir, fos tot tal com ella coneixia. I així va ser, al tornar a
llevar les parpelles va veure les roses grogues del seu jardí i els clavells
morats encarats al seu sol, el sol de sempre.
Ella, sense saber-ho, havia perdut la oportunitat de passejar-se per altres
dimensions sense moure’s de casa.
El cd, li havia donat una oportunitat que no va saber aprofitar. Qui li
havia enviat coneixia els seus anhels però no comptava amb la seva por.
Il·lustració Verònica Àlvarez
3 comentaris:
Com sempre no sé què dir...
Ja veus de un no res en fa quatre ratlles ben escribes... Ets un crac noie... Què més puc dir-te? 😍
Com sempre no sé què dir...
Ja veus de un no res en fa quatre ratlles ben escribes... Ets un crac noie... Què més puc dir-te? 😍
Gràcies Josefina.... intento que passeu una estona petita fora d'aquesta realitat ;-)
Publica un comentari a l'entrada