Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimarts, 10 de maig de 2016

Observador


Un passeig marítim. Gent passejant en totes direccions. A un costat el mar, a l’altre, cases indianes. Un ulls color mel observant-t’ho tot a traves d’una de les escletxes dels llibrets oberts d’una de les cases. Una noia els va percebre mentre observava aquelles façanes tan antigues i senyorials. Ella, però, va apartar la mirada, no volia semblar descarada. Al cap de dos dies, caminant amb una amiga per allà mateix la mirada es va tornar a topar amb els ulls color mel. No va dir res a la amiga, però es va quedar intrigada. L’endemà per curiositat va tornar a passar-hi i aquella mirada continuava allà. Ella, els va reptar mirant-los fixament. La solana que queia, feien que ells ulls es veiessin amb molta claredat. Va decidir asseure’s a un banc just davant de la finestra. Va aguantar poc, es sentia incòmode davant aquella mirada fixa i descarada. Després de dos dies va tornar al passeig, volia  plantar cara a la mirada amagada darrera d’unes escletxes mig obertes. El cor li va fer un tomb quan veié les persianes de llibret obertes de bat a bat. Va pensar que, fos el qui fos, no es podria amagar aquell dia darrera una obertura. La seva expressió de repte i decisió va acabar essent una expressió d’idiotesa total. Els ulls hi eren, i a primera fila. Eren els ulls d’un mussol de decoració aposentat en el pedrís de la finestra d’aquella casa senyorial.


Pintura Scott Rohlfs