Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

divendres, 16 d’agost de 2013

La taca


JENKAH

Persistent a la manta blava hi havia una taca arrodonida amb una desviació cap a la dreta que era el malson de la bugadera. Estava acostumada a llevar-ne de tota mena, mes aquesta se li resistia. Havia provat de tot i més, fins i tot havia abusat d’algun líquid extremadament fort, però no hi havia res a fer. La taca la tenia absorta, no hi havia dia que no hi penses. La manta blau-cel era un record de la mare i no sabia com s’havia produït una llàntia d’aquelles mesures. Després de tots els intents, en va, per fer-la desaparèixer va decidir resoldre-ho cosint-hi una flor feta a ganxet amb tonalitats blaves perquè  s’hi avingués i no en ressaltés gaire. Una tarda es va acomodar al sofà i enfilant l’agulla va acoblar la flor sobre la taca i va clavar la primera “agullada”, tot seguit un líquid vermellós va començar supurar. La bugadera, extasiada, va pensar que s’havia punxat en algun dit, però en cap d’ells s’hi apreciava res de sang. El líquid vermell va anar agafant forma i un cor ben remarcat va aflorar en menys d’un minut. La bugadera, aleshores va entendre a la taca; aquella manta era plena de vida i la taca n’era l’ànima.

2 comentaris:

Loreto Giralt Turón ha dit...

M'ha fet pensar en "El fantasma de Canterville", bona història

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Alguna cosa de genètica fantasmagòrica hi ha... Un petó Loreto!