de la
temporada d’estiu. No puc
afirmar-ho,
però sí intuir, amb poca
certesa,
això sí. Ho voldria a aixopluc
si pot ser,
veient de reüll ben patxoca
l’abandonament
guaitant al verduc.*
A tir d’hora
nona el cos xoca
bruscament
amb l’ànima i porucs
s’observen
tots dos, i els descol·loca
sempre la
mateixa història, caduc
ell, ufanosa
ella, que els aboca
a somiar
indrets verges amb els ulls clucs.
Aquesta hora
nona em descontrola,
no m’agrada gens,
tampoc el remuc
de la lluita infernal que s’escola
per totes les
parts del meu ser, però ho duc
com bonament
sé; odio l’hora nona.
*serra antiga amb dos mànecs
*serra antiga amb dos mànecs
2 comentaris:
holaaaa...com vas ¡¡¡¡¡¡ m'encanten els teus poemes però aquest en especial,cada cop que el llegueixo hem faig més forta interiorment i veig llunyà els mateixos sentiments i emocions viscudes....cuida't i fins aviat
Teresaaa!!1 Quina alegria!!! Gràcies, espero i desitjo que els gaudeixis molt!!!! Aquest, és ben especial, el tancament del dia i el començament de la nit pot fer estralls!!!
Publica un comentari a l'entrada