intento no remoure res que el ben pugui
molestar, però ell sempre em sent.
Avanço els moments per a no capitombar-lo,
procuro no malmetre res que el ben pugui
enfadar, però ell sempre hi és.
Camino molt tranquil·la per a no incitar-lo,
projecto no prorrompre res que el ben pugui
destorbar, però ell sempre em veu.
Vull posar jo el ritme d’aquest absurd temps
amb el meu miratge farcit de deshores,
atorgant la vida a un
vell rellotge sense hores.
2 comentaris:
Ahir vaig trobar a faltar el teu escrit diari.Espero que quan arribi a casa al vespre, pugui gaudir de les teves paraules.
Una abraçada
Bon dia Miquel, ahir em vaig enfadar amb les muses, tenien el dia xistós i no en deien ni en fein una a dretes. Les vaig enviar a reposar ;-)
Gràcies per agradar-te aquestes lletres tan trapelles!!!
Publica un comentari a l'entrada