ESCOLLIR

Són dos i devien ser ben guapos abans,  

però ara han perdut el  semblant, que no l’esperit.

Un està deteriorat  i trencat, l’altre roman ferm.

Tot i que l’envelliment no passa desapercebut,

em quedaré amb el danyat, cruel reflex de mi,

i l’íntegre  el soltaré pels ferms. Nosaltres,

ens mimarem i ens veurem com som, com sentim,

com estem. El més valuós que tindrem, serà

l’acceptació irrefutable del nostre tacte.

Tu com a banc malmès de jardí, i

jo com a dona truncada d’aquest món.