dimecres, 30 de novembre del 2011

1- ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI

S'hi està bé aquí asseguda. Solet, butaques còmodes. Hauria de venir més sovint a aquest bar de…MERDA! Que no em vegi, que no em vegi…ai que ve cap aquí. Faré que recullo alguna cosa de terra... Que no em vegi, si us plau, si us plau, si us plau... Gràcies! Gràcies! Ha passat de llarg. De bona m’he lliura’t. Aquest  nou mossèn del barri m’ha agafat per un devota feligresa. Quan l’únic que vaig fer aquell fatídic dia va ser entrar a l’església a buscar un full per recollir la caca d’en Nuc. Déu no em pot castigar perquè li mantinc la casa neta, oi mestre? ... Que podia fer si m’havia deixat les bosses recull-caques a casa. Jesús predicava que ens havíem d’ajudar, doncs el full parroquial em va ajudar, d’això se’n diu empatia, oi mestre? Sí, ja sé que podria haver buscat una altre cosa, però la portalada estava oberta i ho vaig agafar com una senyal. Perquè era un senyal, oi mestre? ...Ai, ara pillo! Clar que era un senyal, ara ho veig! Era un senyal-parany...”entra aquí a buscar un full per les caques del gos i jo et portaré un missatger perquè t’adreci”... ai mestre, mestre, mestre...teniu sentit de l’humor, eh!

dimarts, 29 de novembre del 2011

L'OCELL BLAU

En una petita vall
va néixer un ocell blau,
mai vist un color igual.
Au així, no neix perquè sí.
Quan encara no volava
la missió va veure clara;
entendre sense saber
i escoltar sense sentir.
Quan podia ja volar
en descobrí el llarg camí
veient-lo entre la foscor
com un animal felí.
Quan volar ja no poder
va comprendre a l’escoltar,
i sabent va decidir;
anar-se’n sense volar
a l’infinit del seu sol
que era el començament
del seu reverenciat món.

dissabte, 26 de novembre del 2011

ACUDIT

Fa anys me'l van explicar, i encara ara quan imagino l'escena ric.
Tan de bo us faci brollar un somriure. 

Dos avis asseguts davant la llar de foc...

—Pepet! Què penses?
—Ai no res, Maria!
—Va Pepet, digues què penses ?
—No res Maria! Què vols que pensi!
—Vaaaaaaa  Pepet, vinga, digues què penses?
—Renoi! No ho sé Maria el mateix que tu, dona.
—Aiisssc que berro que ets Pepet!

dijous, 24 de novembre del 2011

7- QUATRE AMIGUES !!!!


Un dia qualsevol, en un pis qualsevol, en una ciutat qualsevol;
-Ja tinc el menjador pintat noies, veniu a casa a fer el cafè, avui- digué l’Elvira.
-Sí, així veuré el “dichoso” color magenta –digué la Rocío.
-És un color rosa-fúcsia- aclarí la Beth.
-No, el rosa és rosa i el fúcsia és fúcsia,! –exclamà la Lucia.
Les noies, sense posar-se d’acord amb el color, van quedar a les 16h a casa de l’Elvira. L’última en arribar va ser la Rocío.
-Hola a totes, just quan sortia m’ha trucat “mi madre”-s’excusà ella per la tardança.
-Què és aquesta olor? -preguntà la Beth.
-Ostres sí! –digué l’Elvira estranyada.
-Dios! Que “coño” t’has tirat a sobre Rocío?- cridà la Lucia, tot apropant-s’hi olorant-la.
-JOOOO? –preguntà la Rocío amb cara de sorpresa.
-Dios Mio! Et vaig dir que et posessis dos gotes d’oli d’ametlles  a la ma i que et servia per tot el cos-digué enfadada la Lucia.-QUANTA TE N’HAS “ECHAO”?.
L’Elvira i la Beth es miraven l’espectacle des del balcó, aquella olor era insoportable.
-Em vas dir: “2 GOTES A LA MA PER CADA PART DEL COS”-respongué la Rocío.
-Però que no veus com brilles?-digué desesperada la Lucia.
-Sí, he pensat mira que “piel” més radiant amb la solució de la Luci! – manifestà ella.
-NO M’HO PUC CREURE!- cridà la Lucia sortint a la terrassa amb les noies.-NO ME LO PUEDO CREER!
Totes se la miraven i li feien senyals perquè no se’ls hi acostés.
Els remeis naturals i la seva basant tòxica.

dimecres, 23 de novembre del 2011

MON CAVALLER

Com es pot arribar a palpar l’essència
obviant ser descarada, mon cavaller?
Com travessar el delicat filament
que protegeix l’ocult greal de l’amor
sense donar entrada a la recta ment
i evitant esquinçar cap tall de labor
d’aquest teixit que el guareix, mon cavaller!
Em sento presonera de la ignorància
del meu regne, el qual es va desintegrant
i oxidant per moments, mentre va caient.
El cavaller cavalcant impetuós
travessa boscos, camps i grans muntanyes
sota vendavals i fortes tempestes.
Els paisatges no mostren més que tristor
Il·luminats per la sublim llum dels llamps
incessants i rabiosos caiguts del cel
enfosquit, on també s’escolten forts clams
de lluita entre el domini de l’àngel
i el domini d’aquesta basta terra.
La dama submergida en el bordat
on els fils lidien la seva guerra
en color sang, or, esmaragda i blat
mentre unes llàgrimes aparegudes
banyen els quatre colors que cobren vida,
i el cavaller avança cec per aquelles rutes
marcades per la bella dama viva.

dimarts, 22 de novembre del 2011

HAIKUS... tempestes i pluja


Arriba el tro
gent corrents cap a casa.
Refugi segur.

Gotes perdudes
de tempesta passada
són ignorades.

Gota caiguda
sobre la fulla verda
del petit cargol.

El riu baixa ple                            
revessant els seus límits.
Els grills escapen

diumenge, 20 de novembre del 2011

MOLTES GRÀCIES A TOTS I A TOTES


 Us agraeixo moltíssim les vostres visites, comentaris i reaccions.
 El fet de superar les 1000 entrades, m'està encoratjant enormament.

dijous, 17 de novembre del 2011

Començava acabant...

Així, començava començant....
Volia voler un món en un paradís, més sabia saber que era bella utopia....
Somiava somiar que es feia real, més sabia saber que era una il·lusió...
Desitjava desitjar fer-ho viable,  més sabia saber que era pur desvari....
Sentia sentir que ho sospirava tenir, més sabia saber que era brot de follia....
Vivia vivint una revolta insistent, més sabia saber que era prou imprudent.......
Estimava estimar l’inabastable, més sabia saber que era tragèdia cruel....
Mirava mirant a un tot exquisit , més sabia saber que era preludi pervers.....
Tocava tocant amb integritat, més sabia saber que això la mataria...
....i així acabava acabant.

dimecres, 16 de novembre del 2011

EFECTES SECUNDARIS

Tots els que estaven allà ho sabien. Ho havien llegit. Més cap d’ells va proferir cap mot que pogués entristir al rei.

Quina colla de babaus tots plegats. Que es pensen potser  que sa majestat no sap llegir? Au va! Colla d’inútils . Però si amb la cara paguen.  I d’aquesta patuleia, n’hi diuen lleials servidors? Mare de Déu Senyor. Jo no en voldria ni un al meu costat, sort que me’ls miro de lluny, i més d’una vegada en faig l’orri per no posar-me com un brètol a cridar. Aquest  tarannà l’he agafat de ma mare, mon pare era tot el contrari, calma total, un xic massa però. Encara no entenc com es va poder morir d’un atac de cor. Em pregunto si en tenia de cor, era tan panxo. La mare no, ella és tot nervi, i de petit em va ensenyar a aguantar-me l’impuls, per un bé teu fill meu, em va dir. És llesta la mare. Encara l’altre dia la vaig veure, que elegant que és.
Que es pensen tots aquest, que no ho sé el que posa en el apartat d’Efectes Secundaris? Però si amb la cara que posen ho diuen tot. Quina colla de covards que em rodegen. Tots menys en Claus, ell si que és de fiar, sempre actua de cara. Li picó l’ullet a en Claus i deixo anar, com aquell que és burro; —“Que potser m’heu de dir alguna cosa?”. El silenci es pot trencar amb un paper de fumar. Els he posat entre l’espassa i la paret, més no reaccionen. Ara un em vol parlar, a veure que em dirà o bé, com ho dirà.
Que diu ara aquest, que tot anirà bé? A qui anirà bé? Colla d’inútils. La mare em va dir que em fixes amb la mirada del que parla, així sabria exactament el que vol dir, no el que diu. Però com poden viure tota aquesta colla de ganàpies. Malauradament aquests són els que més viuen. Perquè ningú li diu res? Quina colla, quina colla.
Mare de Déu Senyor, quines paraules tan buides que acabo d’escoltar. No tenen idea de res. A veure, un altre intenta dir alguna cosa, li donaré pas, a veure si va millor.
Sempre em toca donar la cara. Avui, però, els deixaré amb un pam de nas. Són tots una colla d’imbècils. He demanat la paraula i em planto davant de sa majestat i amb tota serietat, dic que he d’absentar-me per atendre els temes importants que han de sortir avui del despatx. Quines cares, senyor. Sí les mirades matessin, ja estaria mort i incinerat. El rei ha assentit amb el cap. Gràcies a Déu!
Aquest és tonto. Així el definiria la mare, segur.
El meu primer valent s’ha amagat amb una excusa ben  banal el ximplet. Avui no hi ha res pendent per enviar. Tan burro es pensen que sóc que no sé res del que m’envolta? Valguem Déu senyor. No vull seguir veient cap cara d’aquestes, ni escoltar cap mena de trivialitat sobre el que han o no han de fer. Demano a tots que surtin de la biblioteca i deixo l’ordre estricte que ningú em molesti fins que jo no ho confirmi. Se’ls hi ha il·luminat la cara. Quins pes que els hi acabo de treure de sobre, pobres beneits!
Si jo estigués al lloc rei, els hauria tingut aquí escoltant una excusa darrera l’altre per a veure com els hi funciona la seva escassa imaginació. Són una patuleia digne de ser estudiada. La mare em va ensenyar a no ser dur jutjant, perquè ja que no ho podem evitar, almenys que siguem un mica comprensius. Ai la mare! Però aquest consell no l’he pogut seguir mai. El sentiment em brolla abans no s’han fusionat l’emoció i el pensament.
Claus acosta’t. Has vist tota aquesta colla? I tan sols per no dir-me els efectes secundaris que patiré. Malauradament la decisió és presa. A partir del mes entrant tindran una reina, els hi agradi o no. Sempre he volgut portar vestit llargs i que voltegin quan ballo.
Ai estimat rei meu. Tu rai que pots fer i desfer, no com jo que sempre seré el teu més fidel seguidor, siguis, rei o siguis reina. La mare em va dir que havia tingut sort al ser adoptat pel rei, tot i essent un gos de companyia de dames, però ara ja ho entenc.
Saps Claus, els efectes secundaris ja me’ls conec. Però no els vull llegir: ELS VULL SENTIR!.
Ai amo meu! Jo sí que “no ho sentiré” quan m’ajegui a la teva falda i no noti la verga! 

divendres, 11 de novembre del 2011

6- QUATRE AMIGUES!!!!

Un dia qualsevol, en un pis qualsevol, en una ciutat qualsevol;
-Demà he de baixar el sofà vell a baix!- deixà anar la Beth
-Oh! Ja t’ajudarem! –digué la Rocío.
-I tant, entre totes serà un moment!- afegí l’Elvira.
-Vinga i després anirem a esmorzar! –animà la Rocío.
Les noies van arribar i la Beth els hi va tirar la clau des del balcó, ja que des del robatori els veïns havien decidit deixar tancada la porta d’entrada.
-Bé, començaré a moure el sofà...-deia la Beth parlant sola -...ja que el tinc dret tan se val que l’arrastri cap a davant l’ascensor...-carai si que tarden, parlava la Beth- ...saps què? demano l’ascensor i que pugin a peu, a la fi només són tres pisos- es deia la Beth per ella-...ostres! ara no entra, a veure traient les potes, collons, que fan que no venen. Perfecte! Encaixat! Ara m’encaixaré jo i...-murmurejà la Beth.
Quan l’ascensor arribà a baix, la Beth mirà a les noies i cridà;
-QUÈ! QUÈ! QUÈ! QUÈ! AIXÒ ES VENIR A AJUDAR-ME? EH! EH! EH! EH!
-NENA! És que estaven discutint quina pujava i quina es quedava a aguantar la porta!- digué sobresaltada la Rocío, amb els crits de sa amiga.
-LA PORTA S’AGUANTA SOLAAAAAAAAAAAAA!- cridà la Beth.
-Nena, et pujarà la pressió amb aquest “berrinche”!- digué la Lucia.
-Va surt, que ja ho acabem de fer nosaltres!-l’animà l’Elvira
-QUE SURTI? QUE SURTI, DIUS?-continuava cridant la Beth.
Les noies se la van mirar i van veure que el sofà i la Beth eren una sola cosa.
Els bombers van comportar-se seriosament però les comissures dels llavis i les llàgrimes regalimant els delataven.

dimarts, 8 de novembre del 2011

HAIKUS... les flors de tots!

Les flors del jardí
ballen i donen al vent
les suaus aromes.

Poncelles blanques
esperant el nou dia.
Naixement vital.

La rosa groga
acull a la formiga
desprenent olor.

La bonica flor
es trepitjada pel peu
ingrat de l’home.

dilluns, 7 de novembre del 2011

5- QUATRE AMIGUES!!!!

Un dia qualsevol, en un lloc qualsevol, en una ciutat qualsevol ;
-Avui gaudirem! Sort que he vist un cartell, sinó ens ho perdem!- digué l’Elvira.
-Renoi! Més encara? –rigué la Lucia.
-Guaita-la ella! Menys xuleria, eh Lucia!- digué la Beth.
-Estarà la sala al màxim de gent, ja veure-ho! –deixar anar la Rocío.
Les noies van arribar i van trobar lloc cap a la quarta fila.
El professional que feia la xerrada va començar i al cap de pocs minuts...
-Ai déu! Que diu aquest home ara!- digué la Beth.
-Recoi! Ara veig que estic molt peix en el tema!- digué la Rocío.
-Ens donaran algun tríptic, oi? És que m’estic perdent!- digué la Lucia.
Les noies estaven aspectants. L’Elvira alça la mà i....
-Disculpi però no entenc la relació del que explica amb el tema anunciat als cartells.
Tots els assistents miraven incrèduls a l’Elvira.
-Ah no? I quin tema posa en els cartells?-preguntà intrigat aquell l’home.
-“Conferència de sexe”!-digué l’Elvira amb veu ben clara.
-Home, vist així, clar. Però la propaganda posa “Conferència de sexagenaris”
Les noies van voler fulminar a l’Elvira, però aquesta ja s’estava escolant de la sala enmig de les rialles desmesurades dels assistents i la vergonya aclaparadora d’elles.
Els cartells es poden esbiaixar i la vista ens pot trair.