diumenge, 27 de març del 2016

Auuuuugh!!!!


Darrere dels testos de les gardènies del “Garden” s’amagaven uns ulls negres com el carbó. Una nena que anava amb sa mare els va veure. Després d’observar-los uns moments s’hi acostar . Els ulls negres van quedar clavats en els ulls verds de la nena. La mare la va observar i amb un somriure breu va creure que la nena havia quedat meravellada per aquelles flors blanques. 
—T’agraden filla les gardènies?
La nena amb el cap va fer que no.
—Com que et veig tan bocabadada mirant-les...
—No les miro a elles.
—I doncs! Que mires?
—A ell!
—Qui és ell? Jo no veig res!
—El dels ulls negres.
La mare només veia gardènies al seu davant.
—Filla, m’estàs espantant. Assenyala’m on els veus els ulls negres.
La nena aixecà la mà i amb el dit índex va assenyalar en direcció a ells.
La mare ajupint-se per estar a la mateixa altura de la filla va seguir el dit “acusador” i de l’esglai que va tenir en veure uns ulls negres que la miraven fixament va fer un pas enrere espantada arrastrant pel braç a sa filla.
Un treballador que passava per allà va notar que alguna cosa passava en veure l’expressió de la mare.
—Senyora, es troba bé?
La dona, balbucejant i senyalant cap a les gardènies li va dir com va poder que hi havia un ulls negres.
El treballador va mirar en direcció on la dona li senyalava i s’hi apropar per veure que hi podia haver-hi allà, entremig de la tongada de gardènies que havien arribat al matí. L’home s’hi va acostar, però no va veure res d’especial.  Es va girar cap a la senyora i amb un moviment de mans i una expressió d’incredulitat va dir que no hi havia res allà.
De sobte, però, el jove va sentir una escalfor darrera el clatell. La dona i la nena se’l miraven amb cara de pànic sense poder moure’s , estaven immòbils.
El noi es va anar girant a poc a poc i el...
La per sona que estava explicant aquesta història dins el Festival de Contes amb Misteri va sofrir una parada cardíaca i el seu últim alè va marxar junt amb el final de la història.


Il·lustració  ronjoe(vector)

dissabte, 26 de març del 2016

Cant reprimit

Massa paraules, massa conversa,
massa exemples, massa nocions,
“masses” de tot, però tot prou inútil.
Inferns a la terra, amagats sota paraigües
negres, grisos i marrons. Guspires acolorides
s’apaguen dins la foscor que tot ho amara.
Les ales amagades dins la pròpia pell
no poden estendre’s per falta d’oxigen.
Hivernen fins que la llum torni omplir
l’atmosfera a la que estan habituades.

Il·lustració Joana Rosa Bragança

dimarts, 22 de març del 2016

Horari: De 9h a 17h


Anava directe cap a la botiga de queviures, estava fent un guisat i s’havia oblidat de les herbes aromàtiques. Aquella nit tenia un invitat molt especial, el seu pare. Feia sis mesos que no el veia, la feina que tenia el feia viatjar per tot el món, sobretot per països exòtics. L’Alícia ja s’havia acostumat a las grans absències d’ell. De fet, mai li van crear cap trauma, ja que de ben petita havia assimilat que el seu progenitor feia el que més li agradava i això el convertia en una persona alegre i plena de recursos.
La botiga havia tancat,  eren les cinc i deu minuts, i no hi havia cap comerç a prop. Hauria de fer algun invent per donar-li a aquell cuinat un gust i un aroma diferent al que pretenia.
Va arribar a casa i remenant armaris va trobar un sobre amb herbes de tots els colors. No recordava on l’havia comprat, i tampoc hi havia cap etiqueta que digués el que contenia. El va obrir i la flaire que li va arribar va ser d’una olor encisadora i coneguda. No s’ho va pensar dues vegades i va incloure les herbes irisades al caldo fet de tomates, porros, pebrots i alls.
A les vuit del vespre van tocar el timbre. Ella, satisfeta i recordant la puntualitat del pare va obrir la porta.
Un home d’estatura alta, amb un barret tipus “màfia italiana” la mirava seriosament.
L’home, dolçament es va presentar i li va demanar si podia entrar, venia de part del seu pare. El somriure d’ella es va convertir en una ganyota d’estranyesa. Un cop a dins, l’home li va dir que feia molt bona olor fos el que fos el que cuinés. Ella, sense obrir la boca i amb un missatge d’ulls li va pregar que li expliqués que feia allà i a on estava el seu pare. L’home va prendre seient i va pregar-li que ella fes el mateix. Fent el que li deia es va asseure a la butaca que quedava davant d'ell.
Aquest va començar a explicar-li una història sobre el seu pare... L’home un cop va acabar es va llevar, li va donar la ma i va marxar. Ella encara asseguda a la butaca no entenia gaire bé el que havia passat i tenia gravat al cervell el que li acabava de dir aquell home tan elegant.
“ El teu pare t’envia una abraçada ben forta, ha creuat a l’altre costat, el saquet d’herbes que has trobat era la seva vida. Un dia, el va deixar al darrera de les llaunes de l’armari de sota la cuina. Ell em va vendre la seva ànima i vam acordar que la seva vida dependria del dia que aquell sobre s’obrís. Diu que no t’amoïnis, ja que l’únic que volia ell, és que la persona que més estimava fos la que decidís la seva partida. Et dona les gràcies eternament, i m’ha dit que t’especifiqués que res ni ningú et podria robar l’ànima, ja que amb la seva decisió s’havia assegurat aquest fita envers tu”.

diumenge, 20 de març del 2016

Ineptes



Lluito sense estris físics
davant el dolor i la poca
sapiència dels habitants
ineptes arribats a aquest
paradís. Realitat passatgera
destrossada pels inhàbils.
La brevetat dels dies
no els hi dona temps
per assaborir ni tan sols
breus moments on
una flaire.... una brisa....
una bellesa.........
els permetria alliberar-se
del pes de la carn finita.

Il·lustradora Alicia Varela

divendres, 18 de març del 2016

Exepcionals




Demostrar el que no es veu,
observar el que no hi ha,
tocar el que no és palpable,
tan sols són fites a l’abast
de molt pocs, i aquests, a més,
són titllats, amb sorna, d’il·luminats.




Il·lustració Maria Paece

diumenge, 13 de març del 2016

Remeis naturals


Asseguts en una taula d’una terrassa plena de flors d’un bar molt concorregut de la ciutat hi havia una parella dialogant.

—Ja has anat al metge?
—Sí! Aquest matí...
—I que t’ha dit?
—Que tinc un problema!
—Renoi! Llest el metge, eh!
—Sí, molt.
—T’ha receptat algun medicament?
—No!
—I doncs, com et pensa curar?
—M’ha dit que em tinc que curar jo mateixa.
—Hòstia amb el metge!
—És el mateix que he pensat jo!
—Canvia de metge.
—Ho he fet!
—I quan tens hora amb el nou?
—Ara!
—I que fas aquí, ves-hi!
—Ja hi sóc!
—No t’entenc ara!
—El metge nou sóc jo!
—No em facis riure...li has fet cas i et curaràs a tu mateixa com t’ha dit?
—Sí!
—I com ho faràs?
—Ja sé quin és el meu problema i el solucionaré.
—Ara pla...explica, explica!
—Ara mateix! El meu problema ets tu!
—Jo?
—Sí! Aleshores et dic adéu ara i fins mai!
—Però...


Ella va apartar la cadira amb elegància i sense girar-se va decidir emprendre una nova vida on pogués ésser sempre més ella mateixa.



dimecres, 9 de març del 2016

Tinc el cap ....



Espès = ho veus, però no veus res
Emboirat  = ho veus, però no reacciones
Atontat = ho veus, fas, i la cagues.
Adolorit= ho veus, però amb ulls tancats
Com un timbal= ho veus, i amb veus



Pintura Mauricio Javier Gonzalez


dilluns, 7 de març del 2016

Dolors Condom Gratacós. Catedràtica de llatí (1926-2016)

Litterae

L’esperaven, inquietes, cap en faltava,
eren les seves estimades lletres.
En veure-la arribar, un passadís s’ha obert
per honorar-la. Ella, com és habitual, les
ha saludat amb un somriure i a cadascuna
d’elles els ha agraït la companyia que li
han brindat tan gratament en el seu GRAN
retall de vida.
Ara podrà tenir la conversa que anhelava
amb el mestre Ciceró, el qual va dir una frase
que la defineix a ella:
“Si vols aprendre, ensenya”
La Dolors era la nostra Atenea!

La Catedràtica Dolors Condom usan les noves tecnologies fins l'últim moment 



divendres, 4 de març del 2016

Torbació


La il·lusió de viure una altra realitat
és lalè amb el que em llevo cada matí.
L’existència en aquest món on he aparegut
em desconcerta. Em torben pensaments
que no em pertanyen i que intenten capbussar-se per qualsevol ranura que he descuidat. El deliri dun nou alè em permet llevar-me cada matí.

dijous, 3 de març del 2016

"Balandrí" és una olor

Per a vos Senyora, per a sempre dels sempres... a la meva estimada Dolors Condom




Marxar cap a llocs remots
on el retorn no és possible,
desperta aromes peculiars.
Catalogar-ne un nom, no és
empresa fàcil. No hi ha com
tenir un vocabulari ric i ampli
per comparar essències noves
amb eines materials ubicades
en aquesta funesta terra.








Il·lustració Loui Jover

dimarts, 1 de març del 2016

Maturescunt




El procés de maduració entre les fruites i els homes, dista un abisme. Mentre la fruita avança cap a l’auto-destrucció, l’home, ho fa cap a la saviesa. Aquest, però, no sempre acaba assolint la fita que el col·locaria en una posició altament estable, harmònica i plaent. Créixer sense madurar l’ubica en un cercle viciós on en queda atrapat per les arrels podrides i pudents que l’obliguen a repetir constantment els mateixos actes. Madurar és llei de natura, saber madurar és llei de llestos.     







Il·lustració mariaflaya