Us explicaré una història
que va ocórrer temps ençà, i comença així:
 |
| Alexandra Rodrigo |
Hi va haver-hi una
vegada, però tan sols una, que a dins un castell molt gran hi va viure una
princesa que tenia per nom Mily. Era filla del rei Flanpik. Va ser l’única
descendent i per tant la successora del regnat. Un dia va aparèixer per la
contrada un jove especial. Amb el nom de Valent el van batejar, ja que ell deia
que no en tenia de nom, perquè no tenia por a res. La princesa va quedar
fascinada amb el jove. La tenia molt intrigada, ja que el noi no sabia el que
era la por, ni el patiment, ni la alegria, ni el plaer, ni coneixia d’olors ni
pudors. Tan li era si plovia, si feia sol, si el vent bufava fort o si la neu
envaïa la contrada. Ell sempre restava igual : impassible. La princesa Mily,
amb el temps li va canviar el nom de Valent pel de Sense Nom. La gent no
entenia perquè la bona princesa Mily li va canviar el nom, ja que aquell noi
era la valentia personificada, no s’aturava davant de res i sempre actuava quan
hi havia algun contratemps. Però com sempre succeeix, el temps acaba donant
resposta a qualsevol pregunta que ens puguem fer. I vet aquí que el va
descobrir la princesa en poc temps, la resta d’habitants ho va fer en un
període de temps llarg. Aquell jove, d’un dia per l’altre va desaparèixer d’aquella
terra de la mateixa manera que hi havia arribat; sense motiu aparent.
És fàcil ser valent
quan les emocions i els sentiments són nuls en la persona. La valentia tan sols
existeix quan es sent i es pateix, perquè sense aquestes premisses la valentia no
té nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada