Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

divendres, 30 de maig de 2014

Suc de solitud

Alejandro Carrillo
En Xavier i en Jordi havien anat a la ciutat comtal a tancar un negoci. La reunió és celebrava a la novena planta de l’edifici Tellalam, ubicat a la part nord de la ciutat. Tots dos van entrar per la porta giratòria i mentre un anava directe a l’ascensor que estava obert, l’altre es va aturar un moment a agafar una propaganda sobre les noves tendències en el món dels e-books, cosa que va provocar que l’ascensor es tanqués sense que el seu company pogués aturar-lo. Aleshores va haver d’agafar el del costat que acabava d’obrir-se. A darrera seu i va entrar d’una revolada una jove executiva amb uns talons de pam i una melena rogenca i rissada. Ell va prémer el botó de la novena planta mentre que ella va prémer el de la sexta planta. Abans de poder creuar cap paraula l’ascensor va frenar en sec, i els llums de l’interior van minvar la seva potència. Un problema tècnic va provocar que els dos ascensors quedessin aturats. El primer, a la setena planta, on hi havia el company sol. El segon, a la tercera planta on hi havia un d’ells en companyia femenina. Aquella avaria va durar uns trenta minuts. En Jordi i en Xavier es van trobar a la novena planta amb cara de circumstàncies, després del petit inconvenient sofert per part de tots dos. Un li diu a l’altre que en el temps que ha estat allà dins tancat ha pogut pensar en moltes coses referent al negoci que anaven a tancar i que havia descobert una esquerda en aquell projecte i ara no estava gens convençut per a portar-lo a terme. El seu company va quedar-se astorat, i va preguntant-li que havia "vist" per frenar el contracte. Ell va dir-li :—Ens ho han venut com a una noia bonica però sense essència. El company, aleshores va pensar que un dia li van explicar que en fes cas dels senyals que enviava l’univers, i allà, i en aquell moment, n’hi havia un de senyal, i de els grans. Va acceptar sense cap mena d'objecció aturar les firmes per evitar aquella proposta. La seva aventura a l’ascensor amb aquella executiva havia estat el senyal. La dona, al parar-se l’ascensor, va dir que era claustrofòbica i que no podia passar gaire temps tancada en un lloc petit. Després d’aquest avís, va començar a suar en desmesura. La suor li baixava del front cap a les galtes arrossegant part del maquillatge. Les gotes seguien avall i li baixaven per un entrepit voluptuós i palpitant. Va treure’s la jaqueta i les sabates, quedant a la vista una faldilla estreta i una brusa rosada, molt fina i transparent que deixava entreveure un sostenidors de puntes negres. Ell intentava calmar-la amb paraules segures, però ella cada vegada estava més angoixada. Ell, per moments s’excitava més i més. Tenia al davant unes corbes proporcionades beneïdes amb palpitacions i gotes lliscants. Amb un moment, la dona es va treure la brusa i es va descordar la faldilla, li va dir que tot li oprimida. Ell, ja no podia aguantar a l’home intern amb desig que es despertava dintre seu a passes gegantines. Un moviment brusc de la tornada en marxa de l’ascensor el va abocar sobre aquell cos esvelt i ple de sensualitat. Ella, al sentir-se’l a sobre va aprofitar l’ocasió per besar-lo amb el llavis secs però la pell molla. Ell a l’estar tan a prop d’ella va reaccionar apartant-la amb rudesa. Ella, li va picar l’ullet, ell però, va empassar-se saliva amb dificultat; era un transvestit. En Xavier i en Jordi, van marxar d’allà amb les mans a la butxaca. Un, pensant amb la gran visió que va tenir. L’altre, pensant amb la poca intuïció que va tenir.

2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Què hauria passat si el que té més visió hagués anat amb la pel-roig-roja?

Fita

Mònica HUIX-MAS ha dit...

jjajajaajaj..... això, no ho sabrem mai!! Bon dia Xavier!!!