 |
| Silvia Sánchez Revuelta |
Ballava
amb el so dels violins i la veu
melodiosa
d’un cantant que ressuscitava
cançons
antigues. La meravella d’aquella
dicció
i aquelles harmonies la banyaven
arreu
del cos. Es sentia viva, tan viva
que,
fins i tot, el descontrol de les emocions
experimentades
van aclaparar-la de tal
manera
que es morí a la pista envoltada
de
columnes color marfil i llums de color
violeta.
Un somriure va ser l’últim
que
va deixar. Els de la funerària, no van ser
capaços
de retocar aquella exteriorització
de
sentiments gratificants. Ella, com sempre,
després
de morta continuava arrancant
un
somriure a qui la mirava, ben digne
d’algú
que estimava el que sentia.
2 comentaris:
Bon dia Mònica.
Les emocions van i venen, totes vestides de carmesí, senzillament genial.
:-D
Publica un comentari a l'entrada