 |
| Chaim Soutine |
Era nana, no havia crescut,
es deia Balandira i tenia uns setanta anys. A l’Alícia li agradava escoltar-la.
La Balandira li relatava històries de la seva amagada vida en aquella casona
rústica i antiga que el pare de l’Alícia havia heretat. S’havia obert a ella,
mai ningú li havia sentit la veu, tampoc havia sortit mai de casa. Va néixer
allà mateix. La seva mare era la cadira majestuosa de l’entrada i el seu pare
el balanci exòtic del porxo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada