dissabte, 3 d’agost del 2013

Infern...cel... Qui lo sa!



Estimat meu,
Aquest instants són teus i meus. Són instants on parla el meu cor sense sentir-me sota la mirada del pes de la traïció.
Perquè ens pesa estimar-nos amor meu?
Ens van trobar tard, però tal vegada havia de ser així. Tenim vides al marge del nostre amor, un amor de passió i culpa. Si parléssim  faríem mal a persones que estimem i sinó parlem ens fem mal a nosaltres mateixos.
Però, i la vida?
Que en fem dels dies, les hores, els minuts morts que no podem compartir per ser devots d’una rectitud que ens té lligats a unes  cadenes per no ser capaços d’afrontar uns sentiments despertats.
Recordo aquell dia arran de mar quan em vas recollir la pamela que se’m va endur el vent. Al tocar-nos els nostres dits  hi va haver una flipada que ens va astorar a tots dos. No ho vàrem demanar, solament va succeir. Portem dos anys en silenci davant el món. Portem dos anys sentint i vivint en silenci la nostre passió. Durant aquest temps els meus dies comencen dins l’apartat de correus on l’únic que hi té entrada són els teus mots farcits de vida. Mai arribaré a entendre perquè els religiosos no podeu viure amb parella davant una societat mancada d’amor.
Amor meu, et veure diumenge a missa de 12h. Tu i jo sabem quan parles i et dirigeixes a mi. I quan em dones “el cos de crist” els teus dits m’acaricien els llavis àvids de tu.
T’estimo amor meu...per sempre!

(Escrit d'amor per a un concurs)

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Preciós!!Quin amor mès profund i verdader, aquest es el que molts desitjem i sobretot que es pugui conssumar, Salut

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Sí, i la majoria de vegades els sentiments queden atrapats enmig de "normes inhumanes".
Salut Miquel!