Gri-Gra

Anava la Deta  cap el bosc dels pollancres quan a mig camí se li va creuar un gripau barrant-li el pas. No la deixava avançar. Cada vegada que la Deta feia un pas el gripau li saltava a sobre. La Deta, va començar a enfadar-se amb aquell animaló pesat i saltarí

Pintures MakoArt

—Per què no vols que passi gripau pesat?

—Perquè ahir et vaig veure tirant pedres a una granota,

—Però, no la tocava. Ho feia per distreure’m.

—Doncs podries divertir-te tirant-les a.... tu mateixa per exemple!

—I ara! Em podria fer mal!

—Ah maca! I que et penses que li podries haver fet ala granota?

—Ja t’he dit que no la vaig tocar!

—Oh! Perquè tens la punteria atrofiada!

—I tu la llengua molt llarga gripau pesat!

—Ets antipàtica i dolenta!

—No és veritat, sóc molt antipàtica i molt dolenta i veuràs el que faré ara quan...

El gripau davant aquelles paraules va comprendre que no tenia res a fer amb aquella mocosa. Va fer un xiulet i en un moment el caminet es va omplir de gripaus i granotes que miraven fixament a la Deta. El que més la va impressionar, però, va ser quan amb un altre xiulet del gripau, cada bestiola d’aquelles agafava una pedra amb la seva llarga llengua. La Deta, astorada, ’ho va veure venir, va arrancar a córrer com una llebre per on havia vingut.  Les granotes i els gripaus quan la van perdre de vista van entrar de nou dins el bosc dels pollancres, el seu hàbitat.

Fóra bo que les malifetes humanes es paguessin amb la mateixa moneda. Aprendríem ràpid i no gastaríem saliva en va,