que abasta un temps concret.
N’hi ha, qui se la passa pel forro,
però també hi ha el que no falla mai.
Tant uns com els altres resten condicionats
per unes broques. Uns acaben anant
amb presses, d’altres amb mesurada calma.
Però fa no fa, les dues parts són víctimes
d’aquesta etapa temporal fixada;
una, perquè acaba corrents, i l’altra,
perquè
el temps d’espera se li fa etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada