dijous, 11 d’octubre del 2012

Fugaç


Ballant sota la pluja
vaig percebre que tot
tenia sentit, inclús la por,
Les gotes em donaven
senzillament la vida
que havia anant perdent.
La puresa del món
existia enmig d’aquesta
música que plovia
arreu mollant-me el cos.


2 comentaris:

Bel ha dit...

Que bonica aquesta poesia!!!
A mi m agrada molt mullar me quant plou i srntir les gotes a la cara. Em renova.

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Ens remouen les mateixes sensacions Bel! És una sensació indescriptible quan et toquen la pell i llisquen...