inclús el
terme més lleig el cobreixo
d’afecte. No me’n desfaig d’aquest rol
que em té
forçada a una creu,
com Déu, i
en la qual caic
de tan en
tan i de sempre en sempre.
No sé fer res
més que escriure,
omplo a
l’amor, però també a la mort
amb mots
pèrfids, però també honrats.
Esclava del
meu catàleg absurd,
em dono a
l’aire, a l’aigua, al vent,
a qualsevol
moviment d’aquesta roda
giratòria
que em mareja de sentiments.
2 comentaris:
Es lo millor que pot saber fer una persona:.estimar....
Sí Miquel!! Naixem tots amb aquest do, però l'anem perdent...per recuperar-lo amb el temps i l'edat!!!
Publica un comentari a l'entrada