TU I JO!

Estava jo sota l’ombra del plataner, quan aparegué un petit ocell.

Tot apropant-se, i amb molta cautela  em preguntà:

—Qui ets?

—Sóc tu.—vaig respondré.

—Ah! Així et dius Sinyo...— digué l’ocellet.

—No ho sé!

—Però si ets jo, jo em dic Sinyo!— va dir contrariat l’au.

—Doncs no sé que dir-te.

—I com et dius, doncs?— preguntà.

—No ho sé!

—Caram, saps poca cosa i tens la gosadia de dir que ets jo—va dir un xic molest el petit ocell.

—Que vols dir? Que tu, ho saps tot de tu?

—I tant—va dir orgullós l’ocellet.

—Quina sort que tens. Seràs extraordinàriament feliç, doncs.

—Perquè ho dius això?

—Perquè jo, sabent tan poc de mi, que sóc tu, en sóc de feliç. Aleshores penso que tu sabent tant    de tu deus revessar felicitat.

El rossinyol va quedar-se pensatiu una estona i després va mormolejar:

—Doncs no, no revesso tanta felicitat. I tu com ho fas per ser feliç sabent tan poc de tu, que dius que sóc jo.

—No ho sé!

—És avorrit parlar amb tu—va dir enfadat aquell petit rossinyol. I enlairant el vol, desaparegué.

Al cap de pocs moments va passar per allà un jove pretendent,  i veient el que hi havia sota el plataner,  va dir:

—Que bonic, me l’enduré i el regalaré a la meva estimada. Li agradarà veure’s en aquest preciós mirall.