Va sortir a caminar, feia sol i l’aire era fred. Quan va
adonar-se ja no hi havia sol i l’aire li
gelava la cara. No recordava res de les hores invertides en el passeig. Els
peus li feien mal, com també l’esquena, i tenia les cames adolorides. Envoltada
d’arbres desfullats i un camí desert va pregar perquè no s’hagués perdut, però
ja era massa tard; la foscor de la nit va arravatar-li la vida. La vida somiada
i la vida no viscuda. La foscor no era res més que la por feta realitat.
Pintora Jessica Mingo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada