dilluns, 29 de maig del 2017

Dits petits



Em fuig la vida d’entre els dits
i ni la força de les mans pot aturar-la,
penso que tot plegat és un malson
del meu insaciat cervell petit.









Pintura Harumi Hironaka

diumenge, 28 de maig del 2017

No ho entenc!

No ho entenc, senzillament no ho entenc. Amb tants com n’hi havia, havia de ser jo. A mi, que no m’agrada l’esport, com a molt caminar, i sense córrer encara. Jo, que em paro per contemplar i observar. A mi, que m’agrada quedar-me última per veure una visió de tot. M’agradaria saber qui em va donar una espenta per anar directe a ell, o bé em va fer la traveta quan era de baixada i vaig anar-hi rodolant sense aturador. Que algú m’ho expliqui, perquè el que és jo, no ho entenc. Amb tants com n’hi havia, com vaig poder ser jo la que entrés directe a l’òvul fertilitzant.


dissabte, 27 de maig del 2017

Tal vegada...


Algun dia t’explicaré
el que no pots veure.
Tal vegada un dia podré!
Ara, però, t’hauràs
de valdre amb el glaç.
Tal vegada un dia et fons!
Això, però, no ho veure
perquè ja seré lluny de tot.

dimecres, 24 de maig del 2017

Insoluble



Ignorant em sento
quan em pregunto
el que no té resposta,
i quan em sé respostes
que no tenen pregunta
sàvia em reconec.









Pintura Jack Vettriato

diumenge, 21 de maig del 2017

La Mort de l'Amor



Paraules d’amor que se les endur la vida, igual que el vent se’n dur les fulles cap els racons. Paraules d’amor mortes en el aire, invisibles, no escoltades, no vistes ni tan sols acceptades. Paraules d’amor que maten l’amor.

dissabte, 20 de maig del 2017

Santíssim



Estava asseguda en un petit mur davant l’església esperant que sortís el seu amor. Portava esperant més de trenta minuts, començava a inquietar-se, aquell temple no semblava tan gran. Ella estava cansada i va decidir asseure’s una estona. Quan portava quasi una hora observant tot l’entorn sense perdre de vista la porta gran per on havia entrat ell va decidir anar a buscar-lo. Quina sorpresa va endur-se’n quan a l’entrar va veure una estàtua tallada dalt d’un pedestal que era igual que el seu estimat. Un capellà mirava aquella figura bocabadat. Ella va apropar-s’hi i va preguntar-li qui era aquell Sant. El capellà compungit li va respondre que ho ignorava, mai havia vist aquella figura i això que era el rector de l’església. Ella es va quedar sola per sempre, el capellà es va morir sense saber mai qui havia portat el sant i l’estimat mai més va ser vist, havia estat abduït i convertit en Sant per la dimensió de la bona gent no reconeguda.


dimecres, 17 de maig del 2017

Sense tinta...



Tenia al davant un foli negre, però cap tinta perquè les lletres s’hi veiessin, no obstant això, va començar a escriure dels sentiments més profunds que podia tenir. Era el moment, tenia el cervell adormit i el cor despert. Les paraules sortien soles, les emocions s’havien fet amb el bolígraf blau. Va ser el relat més fidel a ella mateixa. El va posar dins un calaix, ella sabia exactament el que hi posava i pel fet que ningú hi veies res escrit no significava que no hi fos.

dissabte, 13 de maig del 2017

Vals buit


Un vals alegre estava sonant. Ella, asseguda en una petita taula del racó mirava els moviments de les parelles que es movien per la pista. Li agradava observar, però també li agradava ballar. Mai havia trobat a ningú per a compartir aquests moments. La seva imaginació va crear a un personatge amb el que rodar per sobre les fustes gastades del vell local. Tot anava sobre rodes fins que la orquestra va parar de tocar i la seva parella de dansa va desaparèixer dels seus braços. Estava una altra vegada sola a la petita taula del racó.

dijous, 11 de maig del 2017

Fina, gris i lladre


Una capelina fina grisosa es va apoderar d’ella. La va atrapar mentre caminava per un carrer transitat de la petita ciutat. No la va veure venir, ni tampoc com la va envoltar. Tan sols sap que es va trobar dins d'una buidor, i res, ni ningú podia alliberar-la. Era presa del seu destí. Estava com una perla dins una ostra; que hi és però ningú ho sap. Aquella maquiavèl·lica “cosa” li va robar un retall de vida que va durar vint-i-quatre hores.


Pintura  Emma Sheldrake

dimarts, 9 de maig del 2017

Textura de vellut



Esperant sense més motiu
que el d’esperar que passi.
El temps, aquest personatge
tan lent i tan ràpid a l’hora
la tenia en un desviure. Era
captiva d’una contingència
no buscada i trobada. Tan
sols esperava, tot sabent
que tal vegada no passaria.


Pintura Vladimir Volegov

divendres, 5 de maig del 2017

Quins "ous" !!!!


Una veu salada l’estava crivellant, tenia el so de petards en traca. El ressò que produïa dins les arcades romanes de la església gòtica era tan desagradable que inclús els ocells havien deixat les seves cantarelles. La grandària del malson fins i tot va despertar a la companya d’habitació, que es va despertar pensant que hi havia un terratrèmol. El somni desesperant d’ella havia envaït completament el somni de sa amiga. La ironia, però, era que la del malson seguia dormint mentre que l’altra s’havia quedat ben desvetllada sense saber exactament que havia passat.

dimecres, 3 de maig del 2017

Petons de Colors

No era molt gran, tampoc molt bonica, tan sols era una més en l'entrellat del univers. En el seu fòrum intern se li havien colat unes sagetes afilades vingudes des de fora. Implorava amb crits silenciosos que els hi traguessin, més sabia massa bé que això no seria possible a menys que ella les llimés primer. Però una vegada va tirar totes les llimes, inclús les noves, estava convençuda que mai més les necessitaria. Amb el sofriment, però, les llàgrimes de colors que queien sobre les punxes punxants les erosionava i el dolor minvava. Des d’aleshores la petita estrella desprenia una coloració inusual. La van començar a veure tots, però ella ja era morta per dins.



Il·lustració Christina Lank