Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 20 de juny de 2016

Paralitzada




Era tot tan irreal...  No entenia la malèfica crueltat que regnava  envers a tot ésser viu i desemparat. Tot estava sota el domini d’unes lleis que no representaven completament res de res. Angoixada per tot el que veia, desitjava sortir d’aquell món on ella no havia demanat anar-hi...
—Era un càstig?
—Que havia fet ella perquè l’enviessin a contemplar tota aquella absurda vida?
—Havia fet alguna mena de mal?
—Havia comés crims?
Aquestes i altres preguntes li tronaven en el cervell, però mai obtenia resposta. Era esclava de la situació, més s’obligava a pensar que tot era el somni d’algú on ella s'hi havia infiltrat per equivocació, i el món aquest no existia.



Pintura Ernesto Sabato

2 comentaris:

Arcadi Lozano Pujol ha dit...

Hola Monique,
Es un plaer poder gaudir de una estona llegint els teus comptes, de fet obrir el teu bloc ja és com si obris una finestra amb bocins de vida i vides...
Ptns.
Arcadi

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Na nit Arcadi! És que la vida i les vides a un pam de terra tenen vida pròpia ;-)

Una abraçada!!!