Era tot tan irreal... No entenia la malèfica crueltat que
regnava envers a tot ésser viu i
desemparat. Tot estava sota el domini d’unes lleis que no representaven
completament res de res. Angoixada per tot el que veia, desitjava sortir
d’aquell món on ella no havia demanat anar-hi...
—Era un càstig?
—Que havia fet ella perquè
l’enviessin a contemplar tota aquella absurda vida?
—Havia fet alguna mena de
mal?
—Havia comés crims?
Aquestes i altres preguntes
li tronaven en el cervell, però mai obtenia resposta. Era esclava de la
situació, més s’obligava a pensar que tot era el somni d’algú on ella s'hi
havia infiltrat per equivocació, i el món aquest no existia.
Pintura Ernesto Sabato
2 comentaris:
Hola Monique,
Es un plaer poder gaudir de una estona llegint els teus comptes, de fet obrir el teu bloc ja és com si obris una finestra amb bocins de vida i vides...
Ptns.
Arcadi
Na nit Arcadi! És que la vida i les vides a un pam de terra tenen vida pròpia ;-)
Una abraçada!!!
Publica un comentari a l'entrada