diumenge, 29 de maig del 2016

Morir per Viure

Uns acords de guitarra entraven per la balconada de la cambra. Ella, immòbil al llit, mirava els petits núvols que avançaven lentament pel cel color ceruli. La música, la va retornar a la vida. La nit abans s’havia mort quan va saber que estava condemnada a viure amb el que sabia. Darrera els acords musicals, va començar a entrar la lletra d’una cançó entonada per una veu greu. Parlava de la solitud del cor quan aquest havia perdut tota mena d’il·lusió per tot el que l’envoltava, i que anhelava la vida rogent que havia conegut...però amb el temps s’havia adonat que tot era una mentida formada de falses veritats... La lletra la va fer reflexionar. En un instant va comprendre la seva mort. Va morir la que no era ella, ella estava viva i molt viva. En poques hores va entendre la veritat de tot el seu món. L’única veritat i l’única real. Ella era viva i no era la que d’ella havien format. 


Pintor Jacob Robert Price

dijous, 19 de maig del 2016

Molt negre tot plegat

Aquesta és la petita història d’una monja i un gat negre. La primera vestia de negre per convicció, l’altre era negre de naixement. Tots dos passaven moltes estones junts a l’hort del convent. Una novícia els observava des d’un finestral. Feia dies que s’havia fixat amb ells dos. Un dia sortint de les matines la nova monja es va creuar amb la monja de l’hort i no va poder estar-se’n d’aturar-la.
—Bon dia! Sóc nova aquí, em dic Milena!—va dir-li la jove.
—Molt bon dia Milena, jo em dic Sile, Sor Sile—va respondre educadament la monja de l’hort.
—M’agradaria fer-li una pregunta si no li fa res Sor Sile.
—Endavant, si sé respondre’t estaré encantada.
—Fa dos dies que l’observo treballant a l’hort junt amb un gat negre...
—Sí, és un gat que va aparèixer fa uns anys i s’ha quedat a viure aquí. Li vam posar “Negre”...poc original, ho sé! Però digues, digues, que volies preguntar-me?
—Doncs que he observat que vos li parleu i ell l’escolta molt i l’observa quan li senyala les tomateres, els enciams...
—Jo parlant amb el gat? No t’hi deus haver fixat bé Milena. Els gats no parlen, impossible mantenir-hi una conversa.
—Perdoni Sor Sile si l’he ofès amb aquesta observació—va dir un xic compungida la novícia.
—No, i ara, no m’has pas ofès!
Després de seguir cadascuna el seu camí, la monja nova va pensar que tal vegada havia estat agosarada dient-li allò a aquella pobre monja treballadora de l’hort. Els seus pensaments, però, van aturar-se en sec quan va escoltar a Sor Sile que la cridava. Ella es va girar.
—Milena! .... No parlo amb el gat, parlo amb les plantes de l’hort. Elles si que parlen i mantenim converses amenes i molt entretingudes...però el gat? Els gats no parlen, Quina ximpleria!


Il·lustració David G. Forés

dilluns, 16 de maig del 2016

Esquerdada


Cansada de sentir el dolor
en els ulls d’animals indefensos.
Esgotada de veure l’aflicció
en les víctimes de maltractaments.
Trencada de veure tant de mal
entre entitats vives que no han fet
res més que intentar sobreviure
sense cap més raó que la de saber-se
exposat davant  la vida que pretenia
ser un aleteig d’experiències,
no de sofriment. Cap cirurgià existeix
que em pugui cosir la ferida oberta
de l’ànima que em degota incansable.
Cap religiós habita que em pugui calmar.




Il·lustradora  Sara Herranz

dimarts, 10 de maig del 2016

Observador


Un passeig marítim. Gent passejant en totes direccions. A un costat el mar, a l’altre, cases indianes. Un ulls color mel observant-t’ho tot a traves d’una de les escletxes dels llibrets oberts d’una de les cases. Una noia els va percebre mentre observava aquelles façanes tan antigues i senyorials. Ella, però, va apartar la mirada, no volia semblar descarada. Al cap de dos dies, caminant amb una amiga per allà mateix la mirada es va tornar a topar amb els ulls color mel. No va dir res a la amiga, però es va quedar intrigada. L’endemà per curiositat va tornar a passar-hi i aquella mirada continuava allà. Ella, els va reptar mirant-los fixament. La solana que queia, feien que ells ulls es veiessin amb molta claredat. Va decidir asseure’s a un banc just davant de la finestra. Va aguantar poc, es sentia incòmode davant aquella mirada fixa i descarada. Després de dos dies va tornar al passeig, volia  plantar cara a la mirada amagada darrera d’unes escletxes mig obertes. El cor li va fer un tomb quan veié les persianes de llibret obertes de bat a bat. Va pensar que, fos el qui fos, no es podria amagar aquell dia darrera una obertura. La seva expressió de repte i decisió va acabar essent una expressió d’idiotesa total. Els ulls hi eren, i a primera fila. Eren els ulls d’un mussol de decoració aposentat en el pedrís de la finestra d’aquella casa senyorial.


Pintura Scott Rohlfs

diumenge, 8 de maig del 2016

Diguem-n'hi... CD


Estava immersa en el sons procedents d’un cd que es va trobar a la bústia del seu petit apartament. Desconeixia la persona que li havia deixat. Tan sols hi constava el seu nom davant del sobre, i a dins d’aquest, el cd enigmàtic. Eren sons remots, suaus, embriagadors, màgics. Restava amb els ulls tancats i amb els cascos posats gronxant-se en el balancí color cafè del jardí. Quan la sonoritat va anar minvant fins apagar-se, ella va obrir els ulls i es va veure atrapada en un espai desconegut, envoltada de gent que ballava sota un sol càlid . Immòbil i desconcertada va tornar a tancar els ulls i pregant que, quan els tornés obrir, fos tot tal com ella coneixia. I així va ser, al tornar a llevar les parpelles va veure les roses grogues del seu jardí i els clavells morats encarats al seu sol, el sol de sempre.
Ella, sense saber-ho, havia perdut la oportunitat de passejar-se per altres dimensions sense moure’s de casa.
El cd, li havia donat una oportunitat que no va saber aprofitar. Qui li havia enviat coneixia els seus anhels però no comptava amb la seva por.


Il·lustració Verònica Àlvarez

dijous, 5 de maig del 2016

Mis "Badoca"



Fascinada per les gotes de pluja aparegudes
del no res, vaig llençar-m’hi de ple. Quina sorpresa
tan ingrata, quan vaig adonar–me que no eren gotes
d’aigua sinó plugim de cloaca pels camps. 



Il·lustració Akiko Takakura