dissabte, 27 de febrer del 2016

Sense EMBUTS




Embogiria de follia si tots i cada un del animals “irracionals”
poguessin volar, i així, literalment, fugissin de l’espècie humana.
I donaria la vida perquè totes les armes es convertissin en rosals.


Pintura de Toni Conejo

dijous, 25 de febrer del 2016

Sala d'urgències...


Hores mortes...
L’espera, espessa boira buida, és eterna.
El diagnòstic, aclaridor forat negre, fulminant.
Enterrades les hores i crucificada l’espera
tot acaba esdevenint cap a un o altre camí.
....temps esvaït!´


Pintura:Pablo Picasso

dimecres, 24 de febrer del 2016

Converses...


—Hola Joan! Com anem?
—No gaire...
—No vas bé?
—Gens.
—Vine! T’invito a fer un cafè!
—No.
—Vols estar sol?
—Sí.
—Me’n vaig doncs.
—Genial.
.................................
—Hola Maria! Acabo de trobar-me a en Joan i crec que està fotut.
—Ah sí? Que té?
—No ho sé!
—I per què creus que esta fotut?
—Per la conversa que hem mantingut!
—Què t’ha dit?
—Res!
—Manel, com no t’expliquis millor no ho entenc!
.................................
—Hola Maria! Que tal Manel?
—Hola Jaume, en Manel m’estava dient que creu que en Joan està fotut.
—Que li passa?
—No ho sap!
—I per què et penses que està fotut Manel?
—Per la conversa que hem mantingut...
—Que t’ha dit?
—Res
—Manel, com no t’expliquis millor...
.................................
—Hola nois!
—JOAN! Hola! Ara estàvem parlant de tu!
—De mi? Per què?
—En Manel diu que t’ha vist fotut!
—A mi?
—Home Joan! Per la conversa que em mantingut...
—Tu i jo? Quan?
—Ara Joan, ara! Fa deu minuts!
—Perdona Manel! Jo fa deu minuts estava responent a una enquesta...no has vist que portava els “pinganillos” posats? T’he vist al meu costat i quan me n’he adonat ja no hi eres!
......................
En Jaume, la Maria i en Joan van acabar fent un cafè al bar del davant i en Manel un cafè llarg amb un bon raig de conyac!


dilluns, 22 de febrer del 2016

Instants recuperants

El finestral del petit balcó estava obert, unes cortines blanques voleiaven amb elegància. Un vianant que passava per allà, s’hi va fixar, i en va quedar bocabadat. Aquella finestra oberta junt amb les cortines, li va recordar que feia ja molts anys li va cantar al seu primer amor de joventut. La situació era la mateixa, finestra oberta, cortines dansant, i el seu amor a dins, esperant-lo, però d’això ja en feia més de seixanta anys... En aquell precís moment, una noieta jove va aparèixer d’entre les cortines amb una petita regadora. Mentre ella regava les plantes florides dels testos que penjaven del balcó, l’home la mirava amb un petit somriure recordant aquells temps passats, quan ell era amant d’una bonica joveneta. La jove, en veure l’home mirant-la amb un lleu somriure, ella, amb tota cortesia també li va dedicar-ne un. L’home, agraït pel gest de la noia, la va saludar amb un moviment de mà i va seguir el seu passeig dirigint-se cap al jardins del barri, on hi passava moltes estones assegut en un banc. La noia, també li va fer un gest amb la mà i el va seguir amb la mirada mentre s’allunyava en direcció als jardins del barri, on sempre hi veia a aquell home assegut en el mateix banc molta estona. Ell desconeixia que la jove era la néta del seu amor de joventut i ella ignorava que aquell home era el protagonista de la història d’amor que explicava l’àvia quan ella li preguntava sobre el “Romeo” que li va cantar sota la balconada. 



Pintura: Salvo Caramagno

divendres, 19 de febrer del 2016

Frontera


La suavitat caduca que em visita,
massa sovint, en hores “nones”,
em desplaça a les olors d’infantesa,  
a les paraules dites i a les imatges
íntegres de tots els que m’han precedit
i envoltat. Tornar enrere per reviure
els instants morts i morir-me en aquests
instants vius, m’exposen amb perfídia
al bell mig dels llimbs de la fragilitat.


Pintura de Josef Prchal

dimarts, 16 de febrer del 2016

Pensant en tu... "Muriel Casals"


No volem fer història, el que volem és que
se’ns retorni la dignitat robada per un dictador,
cremada per un rei i engolida per uns feixistes.
No volem fer història, el que volem és tornar
a tenir la nostra pròpia història “ara” i “sempre”.

diumenge, 14 de febrer del 2016

Els "usos"

Sara Herranz
L’ús de la utilitat, sí altera la usabilitat.
Les coses usades pel que no són
no altera el producte, el transmuta.
Usar un objecte per a varies funcions
no li treu la seva essència principal.
L’objecte és viu quan és usat, sinó
és tan sols un producte moribund.
Per què dic tot això? Doncs perquè
els humans també ens usem. Quan
et fan servir per interessos propis,
et transmuten. Quan ho fan per interessos
col·lectius, et fan viure, i quan ho fan per gaudir
de la teva essència, et valoren en vida.



diumenge, 7 de febrer del 2016

Dies diferents!


—Bon dia senyora! Em podria dir qui és el propietari d’aquesta parcel·la?
—Bon dia senyor! Una servidora.
—Ah! Doncs encantat! Sóc el Sr.Vilaseca, Joan Vilaseca.
Phoebe Wahl
—Molt de gust! Jo em dic Fontseca, Margarita Fontseca!
—Caram! Som de secà .... sembla!
—No, no, ho sembla tan sols. El meu espòs és diu Rius, Pere Rius.
—No em digui?! Miri, la meva esposa es diu  Molls, Pilar Molls.
—Caram! Tenim aigües amagades .... sembla!
—Sra. Fontseca, vinc a fer-li una oferta per aquest tall de terra.
—Caram! No està a la venda, però faci’m saber la seva oferta. A veure si serà de secà o de mollar.
—De mollar Sra.Fontseca. Li compro per 100.000€
—Ai Sr.Vilaseca, aquesta oferta seva és d’un secà primitiu.
—No em pot dir això Sra.Fontseca! Abans de fer aquesta oferta m’he assabentat dels preus d’aquesta zona i estan per sota del que li ofereixo jo.
—No ho nego pas Sr.Vilaseca. Però he de dir-li que aquest “tall de terra” com n’hi diu vostè, és molt més que això.
—Ara pla! No em dirà que hi ha una mina d’or enterrada oi Sra.Fontseca?
—Una mina d’or no, Sr.Vilaseca, però sí una mina d’aigua.
—Ah! Ho diu pel pou que hi ha al final?
—Quin pou Sr.Vilaseca?
—Vaig veure en el cadastre la ubicació d’un pou, però que estava sec...
—Caram! Tinc un pou sec al terreny! Quina notícia, no en tenia constància. Ho vaig rebre en herència però mai em vaig preocupar del que posava la propietat. De fet mai em va interessar.
—Així quan diu una mina d’aigua a que es refereix Sra.?
—Que quan plou es mulla!
—Disculpi’m però no l’acabo d’entendre!
—Que la pluja és molla i que quan toca la terra seca es mulla! És fàcil d’entendre!
—M’està prenent el pèl Sra.?
—No més del que vostè me’l pren a mi Sr....
—Joan! Margarita! A dinar!— una veu vinguda de lluny els va fer tornar a la pura realitat.

Un agent immobiliari i una mestressa de casa acabaven els seus dies en una residència geriàtrica. Dia sí, dia també s’engrescaven a fer representacions del que havien estat les seves vides. I cada dia revivien noves identitats. Aquells petits detalls els feien sobreviure dins unes parets i unes cares desconegudes.